Ahir a l’Sputnik van fer un reportatge sobre la vida de Jimi Hendrix, es deia “Jimi Hendrix: l’home que van convertir en déu”. Us el recomano, no és un gran reportatge, però el personatge va ser tant gran que s’ho val. 

En Jimi Hendrix va ser realment una persona amb molta mala sort i amb molta bona sort, aquest seria el resum. Molta foscor i molta llum. S’hi veu les misèries del diner, les absurditats de la massa, la soledat i fragilitat.

La seva música és sublim i esperpèntica alhora… no se com explicar-ho. És un diamant en brut que a vegades brilla com el sol i a vegades encara té terra enganxada. Escoltes la seva música i hi ha moments celestials i moments degradants, i aquesta combinació el fa absolutament màgic. Té unes influències clares del blues, això tothom ho sap, però també hi ha molta música clàssica… això no s’ha dit tant… També li agradava el pop blanc, va fer versions desenfadades dels Beatles, de Van Morrison, de Cream, etc. De fet, crec que qualsevol cosa que fos música li interessava… L’escoltes i sents coses que han vingut després. Tant rítmicament com harmònicament és molt ric, però tot és molt brut. Com no havia de ser brut de la manera que el va castigar la vida? Va ser un autèntic animal salvatge.

Una cançó, entre moltes i moltes, que em flipa, és Little Wing.  La guitarra té un so preciós, harmònicament està molt bé, i té uns interludis preciosos i llargs, llargs, llargs, sembla que no s’acabin, i això la fa molt absorbent. Aquest tema és clarament lluminós. M’encanta, us recomano que l’escolteu, a l’Spotify mateix…

El link del reportatge de l’Sputnik és aquest :

http://blogs.ccrtvi.com/sputnik.php?itemid=29223

A la gira que fa en Mazoni aquest mes de març jo li posaria aquest nom del títol… emulant aquella dita : Març marçot mata la vella vora el foc i la jove si pot. Perquè si això no el mata…

Pels que no ho sapigueu, aquest boig de l’Empordà ha decidit fer un concert cada dia durant tot el mes de Març. Ho trobo divertidíssim, se n’hauria de fer una road movie! Si jo tingués temps li faria de road manager… però no puc…

Me’n recordo d’aquell documental, Supersize me em sembla que es deia, on un tiu menjava només McDonalds durant un mes, i anaves veient la seva degradació a tots nivells. Doncs s’hauria de fer el mateix amb en Jaume! 

A falta d’això, crec que farà un blog especial per la gira… però com que és una mica passota, encara no ho tinc clar.

Jo, si tinc 3 o 4 concerts en una setmana ja quedo mig atontat…

Us poso aquí sota el flyer de la gira:

Aquest divendres es va acabar la mini gira de presentació del nou disc, que volia ser això, presentar les noves cançons de Sanjosex al públic més fidel i a diversos llocs de la geografia catalana. També ens ha servit per incorporar en Xarim a la banda, i això està donant un toc més rocker al directe, cosa que m’encanta!

A pesar del nom de la gira, encara hi ha molts llocs on hem d’anar a ensenyar les cançons…! Això no s’atura, i volem fer una presentació a La Bisbal (què si no…?!), i també una nova presentació a Barcelona on hi quèpiga més gent que a l’Heliogàbal. Bé, de fet, cada dia que toques pots presentar el que fas a algú nou, de manera que sempre ho has de donar tot. Seguim.

El disc té ja la seva personalitat, que li dóna cadascú que l’escolta i el defineix… jo encara sóc incapaç de veure’l des de fora… i encara no se si és aixís o aixàs… em costa. S’ha dit que és negatiu (dit així, no hi estic d’acord). S’ha dit que és trist (tampoc em sembla que se’l pugui definir de trist…). He sentit que és emocionant (que és una paraula que pot englobar moltes coses, però m’agrada més…), i potser aquesta paraula porta a una certa profunditat, reflexió, introspecció, que és tal i com amb la discogràfica el vam definir de bon començament… no ho se, jo encara no tinc perspectiva. Que sigui com vulgui!

A mi el que em feia por és que es notés massa l’esforç que hi hem destinat… m’agrada que les coses sonin tranquiles, naturals, aparentment senzilles. Però, pels temes de les cançons, pel treball musical que hi ha al darrera, per l’esforç, etc. Per tot això, de bon principi vaig pensar que potser no era un disc comercial, plaent, fàcil, etc. No ho se. Era el que havíem de fer, i el que havia de ser…

A les actuacions ha vingut bastanta gent…! El dia màgic va ser a l’Auditori de Girona on van venir quasi 800 persones, però a la resta de bolos les sales estaven igualment molt plenes. A tots vosaltres us agraïm molt que hàgiu confiat en el grup. Nosaltres el que oferim és un grup tocant unes cançons i fent música. Sabem que som una mica escuets pel que fa a la comunicació amb el públic, aquí el culpable sóc jo… però bé, ja n’aprendrem…

Doncs això, volia tancar d’alguna manera aquesta primera tanda de concerts i explicar les primeres sensacions del disc. També adjunto uns links amb les crítiques del disc, alguna entrevista, etc.

VILAWEB
http://www.vilaweb.cat/noticia/3678993/sanjosex-marge-cami.html

AVUI
http://paper.avui.cat/article/cultura/182732/paisatge/interior/sanjosex.html

EL PUNT
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/125627.html

EL PERIODICO
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=679738&idseccio_PK=1013

LA VANGUARDIA
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100120/53874454650.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100120/53874454650.html

SIES TV
http://www.sies.tv/video/sanjosex-edita-el-seu-tercer-disc-al-marge-d-un-cami.html

L’altre dia vaig estar parlant amb l’Oriol, un assidu d’aquesta pàgina, i es va “queixar” que hi escrivia poc… que he de cuidar més “els fans”… Bé, haig de reconèixer que té raó, que he d’escriure més. La majoria de grups que els va bé la cosa a casa nostra estan cuidant molt això de la comunicació contínua amb els seus fans via internet, però la veritat és que jo mai he entès això del fenomen fan… jo puc admirar algú i estar interessat en el que fa o el que diu, però d’aquí a menjar sanjosex cada dia hi ha un pas… Cal explicar el que he esmorzat i a on? Si no tinc res interessant a dir, cal dir res? Oriol, jo intentaré escriure més, però la meva feina és fer cançons, fer-les bé i tocar-les bé, i la resta és secundari.

Dit això, explico una cosa interessant que he fet aquest cap de setmana :

Aquest dissabte, entre el concert de Vic i el de Reus, vam quedar a Canet de Mar amb en Pol Ponsarnau per gravar el vídeoclip d’Animal Salvatge. Fins ara mai no havia acceptat de sortir a un vídeoclip oficial (sí en extraoficials), i cada pas cap a una presència pública m’ha costat molt. Bé, cadascú és com és, però el més important per mi és que cada pas sigui ferm, i aquest clip quedarà molt bé. Segur. Tècnicament hem fet servir una tecnologia bastant divertida, per mi i per ells, i realment va ser una jornada molt positiva, tot i haver dormit només 3 horetes… buff! Això de la música…

Doncs res, a veure si us agrada quan estigui acabat!

Ahir en Xevi de Bankrobber ens va fer saber que ja han arribat de fàbrica les reedicions dels dos primers treballs de Sanjosex en Digipack, és aquest format en cartró amb què hem publicat l’últim treball. És un format molt més agradable i pràctic que el format tradicional, la veritat.

En aquests temps en què estem vivint, amb la crisi sense retorn de la indústria discogràfica i amb aquesta cultura petiteta de què formem part, és un èxit poder reeditar qualsevol treball discogràfic, i això és gràcies a tots els que heu fet l’esforç de comprar el disc. Us estem molt agraïts.

Algú dirà que això del cd ja està obsolet, i que el que és important és que es facin concerts, perquè amb el cd només hi guanyen les discogràfiques (cabrons tots!) i etc etc. Però la veritat és que la venda de cd’s segueix essent un barem important alhora de valorar un grup…  igual que les escoltes a l’spotify, sí, però segueix essent important. A més a més, per mi encara és la plasmació física d’una cosa que m’agrada. No se com dir-ho. Tot ajuda a seguir endavant…

Doncs res, ja n’esteu informats.

Per cert, avui SX5 a Vic, i demà a Reus!

Salut!

Estrenem el 2010, estrenem disc, estrenem gira i estrenem nova temporada bloquera per agrair públicament a tots els que han participat en la gestació d’aquest nou disc l’esforç i la il·lusió que hi han destinat. Aquesta pàgina és aquella llista d’agraïments que normalment hi ha als discos, però com que ens agradava despullar el disseny del disc, potser algun de vosaltres l’ha comprat via internet, i està de moda lo interactiu, canviem el format i els publiquem al bloc. 

Intentaré, a mesura que l’agenda ho permeti, escriure històries d’aquest disc, amb les interioritats i les anècdotes. No vull prometre ni puc prometre que això sigui així, ja que els visitants fidels d’aquest bloc tan irregular saben perfectament que ja he fet alguna promesa que no he acomplert, i això no està bé. Només puc prometre que ho intentaré…

Primer de tot, agraïr conjuntament a en Pep, en Miquel, en Richie i en Cisu el recolzament i l’esforç que també han fet per la gestació d’aquest disc. És un disc treballat amb el grup, que sense un grup no es pot entendre, i crec que és l’inici de moltes altres coses interessants que podem fer junts… però això ja es veurà.

Moltes gràcies a en Miquel per la seva ajuda en tot moment, oferint la seva saviesa en multitud de temes, traduint a vegades les meves estranyes explicacions musicals i donant solidesa a la música amb total generositat.

Moltes gràcies a en Pep per la seva energia positiva i per les lliçons d’un mestre. Si hi ha un millor bateria per Sanjosex jo no l’he vist mai. Quan em giro als concerts i el veig rient amb gest afirmatiu em sento molt segur.

Moltes gràcies a en Richie per ajudar a asserenar les feres ferotges de Sanjosex amb un coixí d’harmonia, entenent què ha de ser una cançó i allunyant-se dels tòpics musicals tant habituals entre pianistes…

Moltes gràcies a en Narcís per la seva contundència, per les lliçons de llibertat i per la seva originalitat. El seu pas per Sanjosex ha deixat petjada. Per mi és una icona.

Moltes gràcies a en Ricky pel seu respecte a una proposta que a priori li queia lluny, per concretar el que jo no podia o no sabia, per posar les cireretes que cada cançó necessitava i fer-se el disc tant seu com nostre. Ens veiem al Vinilo.

Moltes gràcies a en Jaume per ser amic meu.

Moltes gràcies a la Ruth per aquest so que jo, sense entendre-hi de trompetes, trobo tant agradablement definit. També moltes gràcies pel cap de setmana a casa vostra.

Moltes gràcies a Blind Records, Santos, Florenci i Paco, perquè quan no hi ha cap tipus de problema és que les coses es fan molt bé. El so d’aquest disc també és vostre.

Moltes gràcies a la Tanit per la passió i la paciència. La idea era bona, les fotos encara més i el resultat ho demostra.

Moltes gràcies a en Ramon per la generositat i també paciència que ha tingut. Ho se, sóc un pesat. Ha quedat fantàstic, penso que el que has fet li va a les cançons i li va a Sanjosex.

Moltes gracies a la resta de Bankrobbers, Marçal, Xevi i Jordi, per tornar a confiar en mi. Quan s’hi posa passió i sinceritat el resultat es nota. Heu ocupat un lloc que era necessari i us heu fet imprescindibles. Gràcies per estimar la música per sobre de tot. No se si així us fareu rics… però segur que sereu feliços.

Moltes gràcies també a en Ferran Conangla per fer-ho tant bé, com sempre.

SX

Ara fa dies que no escric… de fet, ja fa uns mesos, i demano disculpes als que entreu sovint per interessar-vos pels meus textos. No és que no tingués res a dir, però a vegades no tens ganes de dir el que penses. Vas apuntant petites idees per desenvolupar,  però no trobes el moment ni les ganes… Se m’han acumulat massa post-its i he pensat que el millor seria justament apuntar aquestes notes sense haver de treballar massa. Suposo que per aquestes dates necessitem vacances i tot fa una mica més de mandra… Tot i això, jo tinc excusa, ara ja estem treballant de veritat amb el nou disc, i s’ha d’intentar focalitzar els esforços, com en les arts marcials.

Nota 1:
No hi ha grans solucions, sinó feina. No hi ha grans solucions per aconseguir l’estalvi energètic, sinó manteniment i la feina del dia a dia. Sense mandra, donant valor a la feina petita i al manteniment de les coses… Evidentment es poden inventar solucions, materials, fórmules que ajudin a ser més efectius, però els miracles no existeixen, en això tampoc…

Nota 2:
No ve d’un pam. El paisatge urbanístic que tenim és conseqüència d’una manera de ser molt mediterrània… Tots volem mig metre més, encara que això no respecti la normativa, ja que tots sabem que la normativa tampoc està massa ben feta, perquè de fet, la canviaran… I com que les mesures punitives funcionen amb la mateixa anarquia i falta de efectivitat, doncs el resultat és el que tenim. Bé, és una visió en negatiu, però crec que el problema és no afrontar tots els problemes entenent aquesta manera de ser…

Nota 3:
Un frase que m’ha encantat d’un tal Hoffman. “La música comença on s’acaba el llenguatge”. No podem tocar només pensant en el patró… hem de sortir d’aquest patró, d’una manera instintiva, no reflexiva…

Nota 4:
“Ahora lo cool es cantar en catalán…”. Aquesta frase la vaig sentir per la ràdio, a no se quina emissora, i tampoc se qui ho deia, però vaig flipar. No m’interessa comentar la manca de visió d’aquesta persona i la negativitat que desprèn la frase, però m’agradaria que això durés molt… fins sempre més! Visca la qualitat!

Nota 5:
Bellesa i harmonia vs innovació i provocació.
Realment es poden enfrontar aquests conceptes? No hauria de ser així… si treballes molt es pot aconseguir tot, però davant de les nostres mancances (personalitat) sovint ens definim per alguna de les dues opcions… No hauria de ser aixís… Repeteixo, ho hauríem d’aconseguir tot. Aquesta reflexió té alguna cosa a veure amb la polèmica d’en Santi Santamaria…

Nota 6: 
Té sentit avui plantejar el problema que aprendre en català impliqui no saber parlar en castellà, o en anglès? Té sentit avui dia el que va dir en Mayor Oreja?: que el seu avi va decidir començar a parlar en castellà a casa seva perquè els seus fills sabessin parlar bé el castellà. Com podem comparar l’aïllament cultural de fa 100 anys amb ara?! Com es pot dir que els nens de Catalunya hauran d’anar a fer un erasmus a Albacete? Tan burros som que no podem parlar bé ni 3 idiomes? Crec que fins i tot ell/ells saben que això és mentida… però bé, això és una guerra freda cultural, i així l’hem d’entendre…
Jo crec que tenir un idioma propi és un valor. Crec que Espanya té un valor cultural inusual i s’hauria de veure així… és un error renunciar a la diversitat i als orígens. Crec que el que han fet moltes famílies de Barcelona amb cognoms catalans (renunciar al seu idioma), és un error, una pèrdua. No ho dic per provocar, no és un pensament polític, més aviat em sembla que és un comentari econòmic o estratègic… objectivament ho veig com un error.

Nota 7:
Errors lingüístics. Cada vegada parlem més malament el català, i si continua així, finalment haurem de donar la raó als que diuen que és un dialecte del castellà. Sense ser lingüista faig un llistat d’errors que sento últimament. No hi són tots (impossible!), però aquests els sento molt i es poden acabar imposant…

“Sóc Anna Alonso” en comptes de “Sóc l’Anna Alonso”. Els noms, en català, van precedits d’un article (s’estan imposant els noms sense article, no hi estic d’acord). Fins i tot al rei, en Jaume, se li ha posat sempre un article a davant.

“No està Maria” en comptes de “No hi és la Maria”. En català és millor utilitzar el “ser” que l’”estar”, quasi sempre! Sobretot en aquesta frase. Jo diria que el verb estar només pot anar sol quan significa “acabar”. Ex. “Ja estic”. En la resta de casos és un verb que ha d’anar acompanyat d’un altre verb. Ex: “Està plorant”.

El tema dels pronoms febles no és tan complicat… els únics que són diferents que al castellà són “en” i “hi”. En vinc, hi vaig, en tinc, en vull, etc. Quan no diem el complement que hi hauria d’anar acompanyat, només cal posar-hi aquest pronom… no és tant complicat…! La resta de pronoms febles funcionen igual que al castellà…
Tot aquell rotllo de pronoms compostos i de combinacions ultracomplicades, són això, un rotllo, massa complicat, no real, poc útil, i que ha provocat una por infundada als pronoms febles, i també que no s’entengués una cosa tant senzilla com això.

Bé, com que ara mateix no me’n surten més, i n’hi ha molts… A mesura que me’n vagi enrecordant o els vagi sentint, aniré fent una llista actualitzada d’aquests errors perillosos. També n’hi ha que són anècdotes (divertides o abominables), però que no es repeteixen i no cal incloure en aquesta llista, a més a més, de cap manera voldria escarnir a ningú que intenti aprendre un idioma com el català. S’ha d’animar, corregir, però no emporuguir.
Però sobretot, s’ha de parlar.

Nota 8:

La setmana passada al migdia vaig veure el ritmes.clip. Ara, mentre veus un videoclip te’n proposen 4 de nous, has de votar via sms i el que guanya les votacions és el vídeo escollit per visionar, i això contínuament, un darrera l’altre. És divertit, és com una cursa. M’he imaginat tots els artistes, discogràfiques i parts interessades en cobrar SGAE enviant sms com bojos perquè guanyi el seu…! He rigut sol… És molt sarcàstic, ho se, però no he pogut evitar-ho…
Per cert! Jo no he votat…! (però bé, no han proposat cap vídeo de Sanjosex…).

Ara recordo aquella cançó d’en Bob Dylan que es diu “Dignity”, té una gran lletra i ara hi he pensat.

Al migdia solc mirar l’Arucitys, de fet en sóc un fan. És boníssim. Ric molt, tothom qui hi surt em cau bé, trobo que és un programa actual… Vull dir que connecten fantàsticament bé amb el públic actual, jo almenys m’hi sento connectat, torno repetir: ric molt i m’encanta. 

Una de les coses que he après d’aquest programa és saber mirar la tele. Entendre què és la tele i qui és qui en el show. I una de les coses que m’han quedat clares és que la televisio és espectacle, i que si vas a la televisió has de jugar al joc de l’espectacle, sigui un espectacle tranquil o apassionat, però has de tenir clara la finalitat del medi: entretenir la gent.

Han comentat diversos cops, sobretot visionant el programa d’en Jose Mota, aquell dels experiments, que quan un actor americà va a la televisió sap perfectament què ha de fer, no té cap complexe de fer una mica el burro i de deixar-se anar pel bé del programa. En canvi critiquen els actors espanyols, que sembla que els estàs obligant a parlar… Fins i tot, en Víctor Amela, un dels magnífics col·laboradors del programa, ha confessat que ell no vol entrevistar actors per la contra de la Vanguardia… són massa estirats… Bé, en definitiva, que si vas a la tele has de jugar el seu joc i no fer-te l’orni o el ronso, o el que sigui davant de la pantalla perquè et fa vergonya que sembli que t’estàs venent… perquè tu estàs a un altre nivell i passes de tot això… brfffff!!!!

La tele fa respecte, la veu mooolta gent. Quan surts a la tele et trobes molta gent que t’ha vist…! Bé, doncs el dimarts em van trucar per anar el dimecres a la hora Q per cantar una cançó amb en Quim Vila. Toma! Ell fa versions de peces clàssiques del pop amb lletra en català sobre algun dels temes que es toca aquella nit al programa. Vam acordar fer una versió del Light my fire dels Doors, ell va fer la lletra, vam fer unes passades abans del programa i així va quedar:

http://www.tv3.cat/videos/1158179

Jo n’estic content…

Ep! Dissabte 18 a la Bisbal, dilluns 20 a la Villarroel de Barcelona i dijous a l’Ametlla del Vallès!

És una passada. El ritme, la improvisació, el ball, el cant, cantar plegats, ballar plegats. És una passada. És tant nostre, i de fa tants anys!

Ahir vaig veure un trosset dels reportatges de l’Sputnik. No se ben bé com es deia, però tractava sobre un projecte de Youssou n’dour als Estat Units. El tiu és bo. Durant una estona va estar cantant amb un noia, i se la menjava, musicalment se la menjava. El tema és que si no oblides la tècnica i simplement t’esforces a sentir i transmetre, malament vas, i és el que li passava a aquella noia. És només tenir confiança en un mateix i aconseguir deixar-te anar de veritat. És difícil. A vegades no tens el dia.

Un altre moment àlgid del reportatge va ser la improvisació d’un harmoniquista fantàstic. El tiu mentre tocava fotia uns salts i uns moviments espectaculars, fora de sí. Algú podria pensar, és necessari? La resposta és sí. La música és irracionalitat, deixar-se anar, convertir-te en un cos que es mou i fa música. És per això que algun cop he dit que el músic no té discurs. Com pot tenir discurs si és un cos que es mou?

Aquests dies de vacancetes he llegit un llibre sobre la creació del disc “Kind of Blue” de Miles Davis. Un disc mític dins la història del jazz i la música en general. M’ha encantat el llibre, el disc també m’encanta (no sóc l’únic…), però el llibre està molt bé, perquè s’hi veu com és la creació musical, i també la dificultat de racionalitzar un èxit. No hi ha cap fórmula. La fórmula és el repte de sentir la música al màxim nivell possible i ser atrevit, no tenir por de la nota que no entra al to, perquè potser totes hi poden entrar… Aquell moment, aquells anys van ser importants pel jazz, van sorgir moltes obres mestres, amb un gran eclecticisme i obertura de mires.

Tornant a “Kind of Blue”, es veu que en alguns dels temes del disc en Miles volia sonar, o més aviat volia captar el “mood” d’un grup Africà que havia escoltat feia poc. No m’estranya, perquè Àfrica té molta música. Potser és perquè no han abandonar mai el cos com hem fet a Occident. La història de la música clàssica és espectacular, la evolució de la harmonia és espectacular, però Àfrica (i els negres) crec que han ajudat a tornar a sentir la música.

La música és tant etèria i tant física alhora… s’escapa com el temps, és impossible d’atrapar, o balles amb ella o no la pots tocar, o agafes la cresta de la onada o no pots surfejar.

Fa una temporadeta que m’estic trobant documentals musicals molt interessants al 33, dic trobant perquè no he sigut mai capaç de fer-me una programació personal, quan s’és despistat s’ho és, i jo poso la tele i surt el que surt… Però com que no me’n fio de la sort he arribat a la conclusió que es deuen estar fent bé les coses en el tema musical al 33.

En contraposició al fet penós que no hi hagi cap músic al consell de les arts (ja en vaig parlar… torno a insistir) al 33 algú en sap de música. Ara mateix acabo de veure un reportatge sobre les versions, els plagis i les còpies a la música pop. S’engloba dins d’un nou espai que es diu “Cànon” i segons sembla aniran analitzant en forma de reportatge autoproduit “els models culturals de les nostres societats de manera endreçada, dedicant cada dia de la setmana a una àrea del coneixement.” Estava molt ben plantejat, amb coneixement musical i fet amb ganes. M’ha agradat veure que un dels redactors del capítol és en Dimas, tot un personatge de la cultura barcelonina i un col·lega molt simpàtic. En sap de música, en saben i s’ha notat. Ha quedat molt bé. Felicitats. link:  CANON

Un altre espai ja històric, però que últimament m’alegra moltes nits és l’sputnik. Fa uns dies m’ho vaig passar de conya amb el documental “the police al descobert”. És un reportatge fet a partir de les gravacions que va fer en súper-8 l’Stewart Copeland, el bateria de The Police, de fet el reportatge l’ha fet ell, i és un reportatge divertit, emocionant i interessant, per veure des de dins els inicis del grup.

Al cap d’una setmana també van emetre un reportatge creat per l’equip de sputnik que em va encantar: “Les illes escollides. Un viatge cap a la llibertat”. Tracta de la relació entre les illes balears i els músics dels anys 60 i 70, amb els hipies, en Pau Riba, etc. em va agradar que parlessin també d’en Pep Laguarda (oncle d’en Jose Domingo, que també n’he parlat aquí) i en Remigi Palmero amb qui compartiré cartell properament. Músics que van crear treballs molt interessant en aquella època però que no es coneixen gaire… Bé, que em va agradar molt i s’ha d’agrair aquestes ganes de fer coses diferents i interessants sense caspa. link:  SPUTNIK.

I ara comença aquest programa diari al 33: “Ànima”, que entenc, i intueixo que és l’hereu del Silenci i el Loops… Bé, tinc interès i ganes que surti bé i que em faci passar l’estona. Suposo que estarà bé, si l’equip cultural del 33 segueix en forma… Almenys aquest té un horari més decent que la majoria de programes culturals… link: ÀNIMA.

Sóc un cultureta…

Pd. Els animo a vendre aquests reportatges autoproduits. Estan molt bé i així anem fent calaix…