Al migdia solc mirar l’Arucitys, de fet en sóc un fan. És boníssim. Ric molt, tothom qui hi surt em cau bé, trobo que és un programa actual… Vull dir que connecten fantàsticament bé amb el públic actual, jo almenys m’hi sento connectat, torno repetir: ric molt i m’encanta. 

Una de les coses que he après d’aquest programa és saber mirar la tele. Entendre què és la tele i qui és qui en el show. I una de les coses que m’han quedat clares és que la televisio és espectacle, i que si vas a la televisió has de jugar al joc de l’espectacle, sigui un espectacle tranquil o apassionat, però has de tenir clara la finalitat del medi: entretenir la gent.

Han comentat diversos cops, sobretot visionant el programa d’en Jose Mota, aquell dels experiments, que quan un actor americà va a la televisió sap perfectament què ha de fer, no té cap complexe de fer una mica el burro i de deixar-se anar pel bé del programa. En canvi critiquen els actors espanyols, que sembla que els estàs obligant a parlar… Fins i tot, en Víctor Amela, un dels magnífics col·laboradors del programa, ha confessat que ell no vol entrevistar actors per la contra de la Vanguardia… són massa estirats… Bé, en definitiva, que si vas a la tele has de jugar el seu joc i no fer-te l’orni o el ronso, o el que sigui davant de la pantalla perquè et fa vergonya que sembli que t’estàs venent… perquè tu estàs a un altre nivell i passes de tot això… brfffff!!!!

La tele fa respecte, la veu mooolta gent. Quan surts a la tele et trobes molta gent que t’ha vist…! Bé, doncs el dimarts em van trucar per anar el dimecres a la hora Q per cantar una cançó amb en Quim Vila. Toma! Ell fa versions de peces clàssiques del pop amb lletra en català sobre algun dels temes que es toca aquella nit al programa. Vam acordar fer una versió del Light my fire dels Doors, ell va fer la lletra, vam fer unes passades abans del programa i així va quedar:

http://www.tv3.cat/videos/1158179

Jo n’estic content…

Ep! Dissabte 18 a la Bisbal, dilluns 20 a la Villarroel de Barcelona i dijous a l’Ametlla del Vallès!

És una passada. El ritme, la improvisació, el ball, el cant, cantar plegats, ballar plegats. És una passada. És tant nostre, i de fa tants anys!

Ahir vaig veure un trosset dels reportatges de l’Sputnik. No se ben bé com es deia, però tractava sobre un projecte de Youssou n’dour als Estat Units. El tiu és bo. Durant una estona va estar cantant amb un noia, i se la menjava, musicalment se la menjava. El tema és que si no oblides la tècnica i simplement t’esforces a sentir i transmetre, malament vas, i és el que li passava a aquella noia. És només tenir confiança en un mateix i aconseguir deixar-te anar de veritat. És difícil. A vegades no tens el dia.

Un altre moment àlgid del reportatge va ser la improvisació d’un harmoniquista fantàstic. El tiu mentre tocava fotia uns salts i uns moviments espectaculars, fora de sí. Algú podria pensar, és necessari? La resposta és sí. La música és irracionalitat, deixar-se anar, convertir-te en un cos que es mou i fa música. És per això que algun cop he dit que el músic no té discurs. Com pot tenir discurs si és un cos que es mou?

Aquests dies de vacancetes he llegit un llibre sobre la creació del disc “Kind of Blue” de Miles Davis. Un disc mític dins la història del jazz i la música en general. M’ha encantat el llibre, el disc també m’encanta (no sóc l’únic…), però el llibre està molt bé, perquè s’hi veu com és la creació musical, i també la dificultat de racionalitzar un èxit. No hi ha cap fórmula. La fórmula és el repte de sentir la música al màxim nivell possible i ser atrevit, no tenir por de la nota que no entra al to, perquè potser totes hi poden entrar… Aquell moment, aquells anys van ser importants pel jazz, van sorgir moltes obres mestres, amb un gran eclecticisme i obertura de mires.

Tornant a “Kind of Blue”, es veu que en alguns dels temes del disc en Miles volia sonar, o més aviat volia captar el “mood” d’un grup Africà que havia escoltat feia poc. No m’estranya, perquè Àfrica té molta música. Potser és perquè no han abandonar mai el cos com hem fet a Occident. La història de la música clàssica és espectacular, la evolució de la harmonia és espectacular, però Àfrica (i els negres) crec que han ajudat a tornar a sentir la música.

La música és tant etèria i tant física alhora… s’escapa com el temps, és impossible d’atrapar, o balles amb ella o no la pots tocar, o agafes la cresta de la onada o no pots surfejar.

Fa una temporadeta que m’estic trobant documentals musicals molt interessants al 33, dic trobant perquè no he sigut mai capaç de fer-me una programació personal, quan s’és despistat s’ho és, i jo poso la tele i surt el que surt… Però com que no me’n fio de la sort he arribat a la conclusió que es deuen estar fent bé les coses en el tema musical al 33.

En contraposició al fet penós que no hi hagi cap músic al consell de les arts (ja en vaig parlar… torno a insistir) al 33 algú en sap de música. Ara mateix acabo de veure un reportatge sobre les versions, els plagis i les còpies a la música pop. S’engloba dins d’un nou espai que es diu “Cànon” i segons sembla aniran analitzant en forma de reportatge autoproduit “els models culturals de les nostres societats de manera endreçada, dedicant cada dia de la setmana a una àrea del coneixement.” Estava molt ben plantejat, amb coneixement musical i fet amb ganes. M’ha agradat veure que un dels redactors del capítol és en Dimas, tot un personatge de la cultura barcelonina i un col·lega molt simpàtic. En sap de música, en saben i s’ha notat. Ha quedat molt bé. Felicitats. link:  CANON

Un altre espai ja històric, però que últimament m’alegra moltes nits és l’sputnik. Fa uns dies m’ho vaig passar de conya amb el documental “the police al descobert”. És un reportatge fet a partir de les gravacions que va fer en súper-8 l’Stewart Copeland, el bateria de The Police, de fet el reportatge l’ha fet ell, i és un reportatge divertit, emocionant i interessant, per veure des de dins els inicis del grup.

Al cap d’una setmana també van emetre un reportatge creat per l’equip de sputnik que em va encantar: “Les illes escollides. Un viatge cap a la llibertat”. Tracta de la relació entre les illes balears i els músics dels anys 60 i 70, amb els hipies, en Pau Riba, etc. em va agradar que parlessin també d’en Pep Laguarda (oncle d’en Jose Domingo, que també n’he parlat aquí) i en Remigi Palmero amb qui compartiré cartell properament. Músics que van crear treballs molt interessant en aquella època però que no es coneixen gaire… Bé, que em va agradar molt i s’ha d’agrair aquestes ganes de fer coses diferents i interessants sense caspa. link:  SPUTNIK.

I ara comença aquest programa diari al 33: “Ànima”, que entenc, i intueixo que és l’hereu del Silenci i el Loops… Bé, tinc interès i ganes que surti bé i que em faci passar l’estona. Suposo que estarà bé, si l’equip cultural del 33 segueix en forma… Almenys aquest té un horari més decent que la majoria de programes culturals… link: ÀNIMA.

Sóc un cultureta…

Pd. Els animo a vendre aquests reportatges autoproduits. Estan molt bé i així anem fent calaix…

Aquests dies, pensant en això de la campanya atea de l’autobús,  http://www.busateo.org/ , he recordat que a vegades havia reflexionat sobre la necessitat d’una nova explicació del món. Evidentment jo no en se res de filosofia i teologia, però ja vaig avisar un dia que aquí parlaria del que em donés la gana… Per tant…

A mi, la veritat és que cap religió actual em convenç, ni les religions orientals que potser van més d’acord amb la realitat, tenen un discurs que realment integri el que avui sabem del món. La ciència no té tampoc un discurs tancat. La ciència és una avantguarda, però res més.

Tornant a l’autobús, es veu que aquesta campanya la van començar a Anglaterra la British Humanist Association: http://www.humanism.org.uk/home , que formen part, o estan agermanats amb New Humanism dels Estats Units: www.humanism.org , ambues busquen un nou discurs social, volen connectar amb tanta i tanta gent que no es considera creient, que més aviat dubta i no creu en miracles ni en reencarnacions. Van idear la campanya com a reacció a una campanya anterior d’algun orde religiós, que feia ben visible els seus dogmes. Em sembla una resposta lògica i una proposta magnífica. A veure si comencem a idear un discurs per aquesta societat intercultural, intergeneracional, intertot, que tenim. No podem continuar amb miracles, reencarnacions, o per contra amb simples teories mecanicistes del món…! Tampoc podem continuar dubtant sobre com afrontar els nous poders que té l’humà, si no afrontem alguns punts importants farem moltes més bestieses de les que ja hem fet.

Bé, si algú té una idea de com podria ser aquest humanisme, que la transcrigui, potser des d’aquí començarà la bona nova…

—————————————————————————————————————

I connectant amb això, vull felicitar el programa l’Ofici de Viure i els seus creadors perquè se’ls ha concedit el premi “Ciutat de Barcelona”. Al seu moment ja en vaig parlar ( http://sanjosex.com/bloc/?p=8 ). Reitero la meva admiració, és un d’aquests llocs on es treballa per aprendre a viure i de retruc oferir noves receptes per aquesta societat on vivim. Justament el programa d’ahir 12 de febrer del 2009 parlava dels Valors i crec que pot complementar molt bé aquesta humil pàgina de bloc. En aquest link podreu escoltar els diferents programes:
http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038

L’altre dia, veient la investidura de l’Obama, em vaig sorprendre. En un moment de la cerimònia va tocar una formació clàssica, eren 3 o 4 músics. Van tocar una peça composta per el compositor John Williams que ha compost la música de pel•lícules tant conegudes com “Star Wars”, “Superman”, “E.T.”, “Indiana Jones”, “Jurasic Park”, etc. Era una peça feta expressament per l’acte, el quasi quasi nou president havia demanat que aquest compositor hi participés i així va ser.

El que em va sorprendre va ser que presentessin els músics. Enmig d’un acte amb gent tant i tant important, van dir el nom dels músics que tocaven. O sigui, en un moment d’una cerimònia que veia mig món, una dona es va aturar a dir el nom de 4 persones que estaven a punt de interpretar una peça musical per amenitzar l’acte. Potser pensareu que és normal, que no cal sorprendre’s… Doncs a mi em va sorprendre. Agradablement…

Suposo que estic acostumat a una altra manera de tractar el músic…

———————————————————————————————————-

Trobo molt fort que al Consell de les Arts no hi hagi cap músic. Tampoc és que em tregui la són el dit consell, ja estem acostumats a espavilar-nos sols, però crec que això explica moltes coses.

Una: que els músics no se saben reivindicar.

I una altra: que la nostra cultura no valora el músic.

El músic no té discurs.

Músics i verra, tots a terra.

Músic pagat no fa bon so.

Postres de músic.

A mi no em mireu, jo sóc músic.

———————————————————————————————————-

Tradicionalment ens ha agradat més el ball, la dansa, la festa amb música, la música dins la cerimònia. Ha estat un ingredient pels moments de celebració. També molt lligada a la cultura del camp. Els concerts són una cosa moderna.

Acabo de llegir un llibre que es diu “Danses i costums del Baix Empordà”, escrit per la Eulàlia Hortal i en Josep Bargalló (que no és l’exconseller…). M’ha agradat molt! Parla de balls tradicionals, el 90% perduts. L’ha editat CCG edicions.

El contrapàs curt, el contrapàs llarg, el contrapàs Cerdà, el ball rodó, la sardana curta, la sardana llarga, el ballet de Sant Baldiri i dels Sants que vulguis, el pallarí pica foc, el ball majoral, la farandola, el ball d’en Serrallonga, les passades i els cercaviles, la toca-la córrer, la moixiganga, la ballarusca, el ball pla, el ball de cavallets, el ball de cèrcols, el minuet, les patums, les danses de la mort, la contradansa, la xamarita, etc. etc. etc. I això només al Baix Empordà…! I a cada poble una variant diferent…! és una passada.

Ara recordo una conversa amb un noi de Vila-real al País Valencià, afirmava que la sardana va ser un invent del segle XIX imposat pels poders polítics com a construcció del catalanisme. M’ho deia una mica així, a la valenciana. Com dient que les tradicions anteriors a la renaixença eren iguals iguals que al País Valencia i per extensió a la resta d’Espanya i simplement es va voler dissimular aquesta espanyolitat. Jo vaig callar, dubtava, però vaig callar, com solem fer. No és que vulgui remarcar les diferències, però s’han de dir les coses tal com són. Jo no se a les terres de l’Ebre, però al nord, em sembla que la jota no s’ha cantat ni ballat mai… almenys això he confirmat llegint aquest llibre. A altres llocs no ho se, però a l’Empordà, segur que no. Aquí dalt les dances i la música estaven relacionades tant amb el sud que amb el nord… Moltes de les dances que he nombrat es veu que són molt semblants a les de la Provença… Evidentment hi ha sis per vuits, una constant i una de les característiques de la música espanyola, aquests fantàstics ritmes sincopats, on juga el 2 i el 3.

Bé, jo no volia parlar d’això. El que volia dir és que és increïble que s’hagi perdut tant! Ara mateix, què en queda de tot allò? Fins i tot, què en queda d’aquella actitud tan integradora? Ja se que ara som ciutadans, ja se que no ens relacionem amb el camp, ni amb els nostres veïns, però… alguna cosa podria haver quedat, no? Bé, alguna cosa hi ha… però només el 10% que us deia.

Tornant al llibre i a les danses. La Sardana curta és un ball antic, que a l’Empordà ja es ballava a l’edat mitjana… Fins i tot hi ha una llegenda que diu que un dels reis catalans (no se quin, segles XII-XIII) va veure ballar la sardana (curta) i li va agradar tant que la va voler portar a la cort de Barcelona, però no sabia quin estil triar, si el de al Bisbal de l’Empordà o el de Cassà de la Selva, va encomanar als dos pobles que decidissin ells, des de llavors cada any es trobaven els dos pobles a dalt de les Gavarres, als Metges, per ballar i intentar posar-se d’acord de quin estil és el millor, mai s’hi han posat…

La sardana llarga es pot dir que la va inventar en Pep Ventura, un compositor empordanès. Sí, té una data d’inici, però dins dins d’un estil existent , dins d’una cultura de balls extensíssima, i molt integrada al poble… sincerament, no crec que ningú imposés res. Aquí ens agradava ballar, i la sardana llarga es va imposar sola, va quallar. I des de Barcelona va quallar a la resta del país.

Però bé, ara ja no ballem, ni sardana, ni contrapàs, ni res… ara el reggetón.

Això em fa pensar en les tribus africanes… En aquell moment érem molt més semblants a elles, no trobeu? En canvi ara semblem més orientals…

———————————————————————————————————-

Disculpes per aquesta pàgina del bloc tan extranya i a la babalà…

Entrem al 2009 i Sanjosex retorna a les escapades nocturnes per visitar qualsevol racó del mon on es vulgui escoltar la seva música.

El menú del nou any comença amb una actuació a Mollet del Vallès, en formació de quartet, seguidament  prosseguim amb la gira sobretaula 2009 amb en Pantanito, el rei de la rumba canalla. En aquest inici d’any també hi ha una notícia especial, el dia 18 d’abril tocarem a La Bisbal d’Empordà! En formació complerta, al teatre Mundial. Després de 2 anys ens fa molta il·lusió tornar a tocar a la Bisbal, i de segur que hi haurà cançons noves i potser es començarà a intuir què pot ser el tercer disc… on verá.

Tota la informació de les actuacions la trobareu a l’agenda de la web, esperem coïncidir amb vosaltres, ens fem unes abraçades i nem a fer un vermut tots plegats.

Bon any a tots!

SX

Hi ha discos que et marquen. Són discos que et descobreixen un món sonor, una cultura musical, una manera d’expressar-se, etc. Són discos que per la seva qualitat, pel moment en què et troben i pel que et descobreixen es converteixen en discos de capçalera. Em va passar amb el primer disc dels Dire Straits quan tenia 13 o14 anys, em va passar als 15 amb el disc “Live in America” d’en Paco de Lucia, em va passar als 22 amb el disc “Homeless” de l’Airto Moreira o amb el “Remember” de Shakty, i des de fa més d’un any m’ha tornat a passar amb el disc “Sabane” de l’Ali Farka Touré. He de donar les gràcies a en Miquel Sospedra, perquè va ser ell qui me’l va regalar. Gràcies Miquel, és un disc formidable!

Sona molt bé! Té un so modern, sense perdre ni un bri d’autenticitat africana. Sí que hi ha instruments occidentals, però hi estan col•locats amb un respecte… amb un saber fer… no molesten gens, al contrari! Aquest disc m’ha obert la música africana i de Mali de bat a bat. A partir d’ara crec que sabré esborrar aquelles coses que molesten tant de les males produccions de la música africana. Perquè la gent que escolta música d’altres cultures (allò que se’n diu música ètnica i altres noms estranys) sap que sovint tenen unes produccions pèssimes. Ja sigui pels propis músics que perden el nord al gravar en estudi, ja sigui perquè els productors no tenen cap respecte per la música que gravaran o pensen que han de vestir/bastir d’occidentalitat el disc perquè es pugui vendre… no ho se, però costa de trobar versions modernes i actuals de la música no occidental sense perdre l’autenticitat. Sense anar més lluny, fins fa pocs anys passava amb el flamenc, hi apareixien uns violins i uns reverbs horribles! També passa amb la música del magreb, i per ara encara no he trobat el disc per entrar definitivament dins d’aquesta música del nord d’Àfrica… (Si algú em pot fer una recomanació estaré molt agraït…)

Tornem al “Sabane”. Per posar un exemple conegut, el plantejament d’aquest disc fa pensar en el disc “Buena Vista Social Club”, han buscat la música d’un lloc, han sabut com gravar-la, hi han afegit el pebre i la sal justa que hi falta i han trobat un so respectuós, clar, sincer i modern. I la veritat és que tot lliga, la discogràfica és la mateixa en ambdós casos!: World Circuit Records.

http://www.worldcircuit.co.uk

Una discogràfica que ho fa molt i molt bé. És també la discogràfica de Rádio Tarifa, un altre d’aquests grups que amb el disc “Temporal” més m’ha marcat. Per tant no és casualitat que en Faín S. Dueñas sigui un dels col•laboradors d’aquest “Sabane”. Per mi ja és una discogràfica de referència a l’hora de comprar discos d’arreu.

El que més sobta al escoltar la música d’Ali Farka és la proximitat que té amb el blues. Relació que s’explica al documental d’en Martin Scorsese “The Blues Feel Like Going Home”. Realment és sorprenent, i pel que es dóna a entendre en aquest reportatge molts dels africans d’Amèrica potser van venir de la zona de Mali, tant per la semblança física com per la cultura… Fins i tot el banjo té un dels seus orígens en el gnoni, instrument també amb “caixa” de pell. El primer cop que escoltes el disc “Sabane”, si no coneixes la música de Mali, et fa una sensació realment curiosa, sents blues, però no ho és, perquè és africà, i una mica àrab… Però bé, no ho puc explicar en paraules, ho haureu d’escoltar… Vull puntualitzar que segurament, tant l’Ali Farka Touré com els productors han volgut accentuar aquest parentesc amb el blues, és evident que això ajuda a escoltar-lo a molta gent, inclòs jo… La inclusió d’un saxo i una harmònica molt bluesera al disc donen fe del que dic. Però escolteu, escolteu… al seu myspace hi tenen la cançó Erdi, que és del disc Sabane:

http://www.myspace.com/alifarkatoureofficial

Al youtube hi ha un tros del documental “The Blues Feel Like Going Home”, on hi surt l’Ali parlant i tocant un blues:

http://www.youtube.com/watch?v=GvIva5VGs5Y

El productor del disc és en Nick Gold,  i he trobat una entrevista on parla de l’Ali Farka Touré:

http://www.afropop.org/multi/interview/ID/100/Nick+Gold+on+Ali+Farka+Toure

El disc va ser gravat a Bamako per Yves Wernert i Jerry Boys. La mescla va ser a càrreg de Jerry Boys, que també té una web:
http://www.jerryboys.com

Se’ls ha de felicitar a tots, molt sincerament.
Crec que és un disc important.

Aquest és un poema d’en Gabriel Ferrater. M’encanta. Qualsevol que sigui una mica despistat i/o distret entendrà l’encert i la inspiració del poeta.

-

EL DISTRET

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m’aixecava de terra.

Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me’n recordi. L’altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d’un terrat, una noia que s’havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s’anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

-

Tinc la sensació que per escriure amb tanta precisió i gràcia què significa ser distret, se n’ha de ser una mica. Ho debia ser en Gabriel Ferrater… (?)

La força de la rebel·lia és i ha estat un dels motors de la humanitat. Hi ha una línia que uneix rebel·lia, orgull i ambició, 3 estadis d’una mateixa cosa que es pot reduir a l’esperit de supervivència. Ahir vaig estar mirant un reportatge al 33 sobre James Brown i Martin Luther King, dues persones que a més a més de ser molt importants per la història dels EEUU tenien una gran ambició, rebel·lia i orgull. Al principi d’aquesta lluita vital segurament no hi ha fissures sobre l’autoritat moral de lluitar i aconseguir el que vols, però deu arribar un moment en què tot això es torna absurd, quan te n’adones de les conseqüències de la teva lluita, quan ja t’has convertit en quelcom molt semblant a allò contra què lluitaves… Quan se’n va la fe, quan te n’adones que no és tan bo com esperaves, llavors costa més de lluitar. Un meu amic diu que per fer música, per composar, es necessita fe. Hem de creure que estem fent una cosa meravellosa. En realitat no hi ha un tresor al final de la cursa, però hem de pensar que sí que hi és… Ara també pensava en la polèmica d’en Santi Santamaria, quan amb tota la seva força es rebel·la contra l’establishment del qual ell també forma part, contra aquesta modernitat que en certs moments fot fàstic. Quin collons… Segurament ell no tenia raó, però els altres tampoc. Bé, això és molt relativista. Abans també vaig estar mirant al 33 el programa aquell de llibres, “L’hora del lector”. Hi havia en Joan Francesc Mira, l’Amela, i uns quants més que no conec, i van estar parlant d’això precisament, del relativisme. Parlaven del relativisme perquè van estar parlant de l’ensenyament, de l’escola. Algú va dir que tot i sabent que tot és relatiu, per salut mental ens hem de creure alguna cosa, per una qüestió purament pràctica. Està molt bé això. Suposo que per això les mestres d’escola tenen la doctrina apresa i arriba un moment que se la creuen de veritat. És allò d’en Pau Riba “Però la dona no l’entén perquè és mestra d’una escola”. És una frase genial, m’encanta. Hi ha gent que té una capacitat al·lucinant per lluitar. Fa la sensació que no tenen necessitat d’un objectiu, d’un motiu per lluitar, són lluitadors i punt. M’impressiona aquesta força constant… Tot i això, segurament també tenen una fe i una creença… diferent de la meva, i per això no la veig…

què? cómor?

Ha mort Jørn Utzon, l’arquitecte danès. Un dels arquitectes més importants del segle XX. Per mi, el més emocionant, el més interessant, divertit, rigorós, enginyós, etc. Us recomano vivament que repasseu la seva obra. Mireu fotografies, plànols, maquetes, el que volgueu, tot té aquest sentit pràctic i poètic amb què un arquitecte ha d’encarar els projectes. Segurament hi ha altres arquitectes molt importants, però potser menys sincers…

Sydney Opera House (icona mundial),  La casa Can Lis a Mallorca (una obra mestra), Bagsvaerd Church (lloc de peregrinació pels arquitectes que visiten Dinamarca), Fredensborg Houses i Kingo houses (una magnífica lliçó d’arquitectura i urbanisme), Kuwait National Assembly, etc.

L’Utzon pertany al grup dels arquitectes escandinaus que han marcat amb més força l’arquitectura del segle XX, juntament amb Gunnar Asplund i Alvar Aalto, que van introduir aquesta manera tan tranquila i pràctica de fer arquitectura, una espècie de mística domèstica.

Li dono les gràcies per l’esforç que ha fet.