Ahir en Xevi de Bankrobber ens va fer saber que ja han arribat de fàbrica les reedicions dels dos primers treballs de Sanjosex en Digipack, és aquest format en cartró amb què hem publicat l’últim treball. És un format molt més agradable i pràctic que el format tradicional, la veritat.

En aquests temps en què estem vivint, amb la crisi sense retorn de la indústria discogràfica i amb aquesta cultura petiteta de què formem part, és un èxit poder reeditar qualsevol treball discogràfic, i això és gràcies a tots els que heu fet l’esforç de comprar el disc. Us estem molt agraïts.

Algú dirà que això del cd ja està obsolet, i que el que és important és que es facin concerts, perquè amb el cd només hi guanyen les discogràfiques (cabrons tots!) i etc etc. Però la veritat és que la venda de cd’s segueix essent un barem important alhora de valorar un grup…  igual que les escoltes a l’spotify, sí, però segueix essent important. A més a més, per mi encara és la plasmació física d’una cosa que m’agrada. No se com dir-ho. Tot ajuda a seguir endavant…

Doncs res, ja n’esteu informats.

Per cert, avui SX5 a Vic, i demà a Reus!

Salut!

Estrenem el 2010, estrenem disc, estrenem gira i estrenem nova temporada bloquera per agrair públicament a tots els que han participat en la gestació d’aquest nou disc l’esforç i la il·lusió que hi han destinat. Aquesta pàgina és aquella llista d’agraïments que normalment hi ha als discos, però com que ens agradava despullar el disseny del disc, potser algun de vosaltres l’ha comprat via internet, i està de moda lo interactiu, canviem el format i els publiquem al bloc. 

Intentaré, a mesura que l’agenda ho permeti, escriure històries d’aquest disc, amb les interioritats i les anècdotes. No vull prometre ni puc prometre que això sigui així, ja que els visitants fidels d’aquest bloc tan irregular saben perfectament que ja he fet alguna promesa que no he acomplert, i això no està bé. Només puc prometre que ho intentaré…

Primer de tot, agraïr conjuntament a en Pep, en Miquel, en Richie i en Cisu el recolzament i l’esforç que també han fet per la gestació d’aquest disc. És un disc treballat amb el grup, que sense un grup no es pot entendre, i crec que és l’inici de moltes altres coses interessants que podem fer junts… però això ja es veurà.

Moltes gràcies a en Miquel per la seva ajuda en tot moment, oferint la seva saviesa en multitud de temes, traduint a vegades les meves estranyes explicacions musicals i donant solidesa a la música amb total generositat.

Moltes gràcies a en Pep per la seva energia positiva i per les lliçons d’un mestre. Si hi ha un millor bateria per Sanjosex jo no l’he vist mai. Quan em giro als concerts i el veig rient amb gest afirmatiu em sento molt segur.

Moltes gràcies a en Richie per ajudar a asserenar les feres ferotges de Sanjosex amb un coixí d’harmonia, entenent què ha de ser una cançó i allunyant-se dels tòpics musicals tant habituals entre pianistes…

Moltes gràcies a en Narcís per la seva contundència, per les lliçons de llibertat i per la seva originalitat. El seu pas per Sanjosex ha deixat petjada. Per mi és una icona.

Moltes gràcies a en Ricky pel seu respecte a una proposta que a priori li queia lluny, per concretar el que jo no podia o no sabia, per posar les cireretes que cada cançó necessitava i fer-se el disc tant seu com nostre. Ens veiem al Vinilo.

Moltes gràcies a en Jaume per ser amic meu.

Moltes gràcies a la Ruth per aquest so que jo, sense entendre-hi de trompetes, trobo tant agradablement definit. També moltes gràcies pel cap de setmana a casa vostra.

Moltes gràcies a Blind Records, Santos, Florenci i Paco, perquè quan no hi ha cap tipus de problema és que les coses es fan molt bé. El so d’aquest disc també és vostre.

Moltes gràcies a la Tanit per la passió i la paciència. La idea era bona, les fotos encara més i el resultat ho demostra.

Moltes gràcies a en Ramon per la generositat i també paciència que ha tingut. Ho se, sóc un pesat. Ha quedat fantàstic, penso que el que has fet li va a les cançons i li va a Sanjosex.

Moltes gracies a la resta de Bankrobbers, Marçal, Xevi i Jordi, per tornar a confiar en mi. Quan s’hi posa passió i sinceritat el resultat es nota. Heu ocupat un lloc que era necessari i us heu fet imprescindibles. Gràcies per estimar la música per sobre de tot. No se si així us fareu rics… però segur que sereu feliços.

Moltes gràcies també a en Ferran Conangla per fer-ho tant bé, com sempre.

SX

Ara fa dies que no escric… de fet, ja fa uns mesos, i demano disculpes als que entreu sovint per interessar-vos pels meus textos. No és que no tingués res a dir, però a vegades no tens ganes de dir el que penses. Vas apuntant petites idees per desenvolupar,  però no trobes el moment ni les ganes… Se m’han acumulat massa post-its i he pensat que el millor seria justament apuntar aquestes notes sense haver de treballar massa. Suposo que per aquestes dates necessitem vacances i tot fa una mica més de mandra… Tot i això, jo tinc excusa, ara ja estem treballant de veritat amb el nou disc, i s’ha d’intentar focalitzar els esforços, com en les arts marcials.

Nota 1:
No hi ha grans solucions, sinó feina. No hi ha grans solucions per aconseguir l’estalvi energètic, sinó manteniment i la feina del dia a dia. Sense mandra, donant valor a la feina petita i al manteniment de les coses… Evidentment es poden inventar solucions, materials, fórmules que ajudin a ser més efectius, però els miracles no existeixen, en això tampoc…

Nota 2:
No ve d’un pam. El paisatge urbanístic que tenim és conseqüència d’una manera de ser molt mediterrània… Tots volem mig metre més, encara que això no respecti la normativa, ja que tots sabem que la normativa tampoc està massa ben feta, perquè de fet, la canviaran… I com que les mesures punitives funcionen amb la mateixa anarquia i falta de efectivitat, doncs el resultat és el que tenim. Bé, és una visió en negatiu, però crec que el problema és no afrontar tots els problemes entenent aquesta manera de ser…

Nota 3:
Un frase que m’ha encantat d’un tal Hoffman. “La música comença on s’acaba el llenguatge”. No podem tocar només pensant en el patró… hem de sortir d’aquest patró, d’una manera instintiva, no reflexiva…

Nota 4:
“Ahora lo cool es cantar en catalán…”. Aquesta frase la vaig sentir per la ràdio, a no se quina emissora, i tampoc se qui ho deia, però vaig flipar. No m’interessa comentar la manca de visió d’aquesta persona i la negativitat que desprèn la frase, però m’agradaria que això durés molt… fins sempre més! Visca la qualitat!

Nota 5:
Bellesa i harmonia vs innovació i provocació.
Realment es poden enfrontar aquests conceptes? No hauria de ser així… si treballes molt es pot aconseguir tot, però davant de les nostres mancances (personalitat) sovint ens definim per alguna de les dues opcions… No hauria de ser aixís… Repeteixo, ho hauríem d’aconseguir tot. Aquesta reflexió té alguna cosa a veure amb la polèmica d’en Santi Santamaria…

Nota 6: 
Té sentit avui plantejar el problema que aprendre en català impliqui no saber parlar en castellà, o en anglès? Té sentit avui dia el que va dir en Mayor Oreja?: que el seu avi va decidir començar a parlar en castellà a casa seva perquè els seus fills sabessin parlar bé el castellà. Com podem comparar l’aïllament cultural de fa 100 anys amb ara?! Com es pot dir que els nens de Catalunya hauran d’anar a fer un erasmus a Albacete? Tan burros som que no podem parlar bé ni 3 idiomes? Crec que fins i tot ell/ells saben que això és mentida… però bé, això és una guerra freda cultural, i així l’hem d’entendre…
Jo crec que tenir un idioma propi és un valor. Crec que Espanya té un valor cultural inusual i s’hauria de veure així… és un error renunciar a la diversitat i als orígens. Crec que el que han fet moltes famílies de Barcelona amb cognoms catalans (renunciar al seu idioma), és un error, una pèrdua. No ho dic per provocar, no és un pensament polític, més aviat em sembla que és un comentari econòmic o estratègic… objectivament ho veig com un error.

Nota 7:
Errors lingüístics. Cada vegada parlem més malament el català, i si continua així, finalment haurem de donar la raó als que diuen que és un dialecte del castellà. Sense ser lingüista faig un llistat d’errors que sento últimament. No hi són tots (impossible!), però aquests els sento molt i es poden acabar imposant…

“Sóc Anna Alonso” en comptes de “Sóc l’Anna Alonso”. Els noms, en català, van precedits d’un article (s’estan imposant els noms sense article, no hi estic d’acord). Fins i tot al rei, en Jaume, se li ha posat sempre un article a davant.

“No està Maria” en comptes de “No hi és la Maria”. En català és millor utilitzar el “ser” que l’”estar”, quasi sempre! Sobretot en aquesta frase. Jo diria que el verb estar només pot anar sol quan significa “acabar”. Ex. “Ja estic”. En la resta de casos és un verb que ha d’anar acompanyat d’un altre verb. Ex: “Està plorant”.

El tema dels pronoms febles no és tan complicat… els únics que són diferents que al castellà són “en” i “hi”. En vinc, hi vaig, en tinc, en vull, etc. Quan no diem el complement que hi hauria d’anar acompanyat, només cal posar-hi aquest pronom… no és tant complicat…! La resta de pronoms febles funcionen igual que al castellà…
Tot aquell rotllo de pronoms compostos i de combinacions ultracomplicades, són això, un rotllo, massa complicat, no real, poc útil, i que ha provocat una por infundada als pronoms febles, i també que no s’entengués una cosa tant senzilla com això.

Bé, com que ara mateix no me’n surten més, i n’hi ha molts… A mesura que me’n vagi enrecordant o els vagi sentint, aniré fent una llista actualitzada d’aquests errors perillosos. També n’hi ha que són anècdotes (divertides o abominables), però que no es repeteixen i no cal incloure en aquesta llista, a més a més, de cap manera voldria escarnir a ningú que intenti aprendre un idioma com el català. S’ha d’animar, corregir, però no emporuguir.
Però sobretot, s’ha de parlar.

Nota 8:

La setmana passada al migdia vaig veure el ritmes.clip. Ara, mentre veus un videoclip te’n proposen 4 de nous, has de votar via sms i el que guanya les votacions és el vídeo escollit per visionar, i això contínuament, un darrera l’altre. És divertit, és com una cursa. M’he imaginat tots els artistes, discogràfiques i parts interessades en cobrar SGAE enviant sms com bojos perquè guanyi el seu…! He rigut sol… És molt sarcàstic, ho se, però no he pogut evitar-ho…
Per cert! Jo no he votat…! (però bé, no han proposat cap vídeo de Sanjosex…).

Ara recordo aquella cançó d’en Bob Dylan que es diu “Dignity”, té una gran lletra i ara hi he pensat.

Al migdia solc mirar l’Arucitys, de fet en sóc un fan. És boníssim. Ric molt, tothom qui hi surt em cau bé, trobo que és un programa actual… Vull dir que connecten fantàsticament bé amb el públic actual, jo almenys m’hi sento connectat, torno repetir: ric molt i m’encanta. 

Una de les coses que he après d’aquest programa és saber mirar la tele. Entendre què és la tele i qui és qui en el show. I una de les coses que m’han quedat clares és que la televisio és espectacle, i que si vas a la televisió has de jugar al joc de l’espectacle, sigui un espectacle tranquil o apassionat, però has de tenir clara la finalitat del medi: entretenir la gent.

Han comentat diversos cops, sobretot visionant el programa d’en Jose Mota, aquell dels experiments, que quan un actor americà va a la televisió sap perfectament què ha de fer, no té cap complexe de fer una mica el burro i de deixar-se anar pel bé del programa. En canvi critiquen els actors espanyols, que sembla que els estàs obligant a parlar… Fins i tot, en Víctor Amela, un dels magnífics col·laboradors del programa, ha confessat que ell no vol entrevistar actors per la contra de la Vanguardia… són massa estirats… Bé, en definitiva, que si vas a la tele has de jugar el seu joc i no fer-te l’orni o el ronso, o el que sigui davant de la pantalla perquè et fa vergonya que sembli que t’estàs venent… perquè tu estàs a un altre nivell i passes de tot això… brfffff!!!!

La tele fa respecte, la veu mooolta gent. Quan surts a la tele et trobes molta gent que t’ha vist…! Bé, doncs el dimarts em van trucar per anar el dimecres a la hora Q per cantar una cançó amb en Quim Vila. Toma! Ell fa versions de peces clàssiques del pop amb lletra en català sobre algun dels temes que es toca aquella nit al programa. Vam acordar fer una versió del Light my fire dels Doors, ell va fer la lletra, vam fer unes passades abans del programa i així va quedar:

http://www.tv3.cat/videos/1158179

Jo n’estic content…

Ep! Dissabte 18 a la Bisbal, dilluns 20 a la Villarroel de Barcelona i dijous a l’Ametlla del Vallès!

És una passada. El ritme, la improvisació, el ball, el cant, cantar plegats, ballar plegats. És una passada. És tant nostre, i de fa tants anys!

Ahir vaig veure un trosset dels reportatges de l’Sputnik. No se ben bé com es deia, però tractava sobre un projecte de Youssou n’dour als Estat Units. El tiu és bo. Durant una estona va estar cantant amb un noia, i se la menjava, musicalment se la menjava. El tema és que si no oblides la tècnica i simplement t’esforces a sentir i transmetre, malament vas, i és el que li passava a aquella noia. És només tenir confiança en un mateix i aconseguir deixar-te anar de veritat. És difícil. A vegades no tens el dia.

Un altre moment àlgid del reportatge va ser la improvisació d’un harmoniquista fantàstic. El tiu mentre tocava fotia uns salts i uns moviments espectaculars, fora de sí. Algú podria pensar, és necessari? La resposta és sí. La música és irracionalitat, deixar-se anar, convertir-te en un cos que es mou i fa música. És per això que algun cop he dit que el músic no té discurs. Com pot tenir discurs si és un cos que es mou?

Aquests dies de vacancetes he llegit un llibre sobre la creació del disc “Kind of Blue” de Miles Davis. Un disc mític dins la història del jazz i la música en general. M’ha encantat el llibre, el disc també m’encanta (no sóc l’únic…), però el llibre està molt bé, perquè s’hi veu com és la creació musical, i també la dificultat de racionalitzar un èxit. No hi ha cap fórmula. La fórmula és el repte de sentir la música al màxim nivell possible i ser atrevit, no tenir por de la nota que no entra al to, perquè potser totes hi poden entrar… Aquell moment, aquells anys van ser importants pel jazz, van sorgir moltes obres mestres, amb un gran eclecticisme i obertura de mires.

Tornant a “Kind of Blue”, es veu que en alguns dels temes del disc en Miles volia sonar, o més aviat volia captar el “mood” d’un grup Africà que havia escoltat feia poc. No m’estranya, perquè Àfrica té molta música. Potser és perquè no han abandonar mai el cos com hem fet a Occident. La història de la música clàssica és espectacular, la evolució de la harmonia és espectacular, però Àfrica (i els negres) crec que han ajudat a tornar a sentir la música.

La música és tant etèria i tant física alhora… s’escapa com el temps, és impossible d’atrapar, o balles amb ella o no la pots tocar, o agafes la cresta de la onada o no pots surfejar.

Fa una temporadeta que m’estic trobant documentals musicals molt interessants al 33, dic trobant perquè no he sigut mai capaç de fer-me una programació personal, quan s’és despistat s’ho és, i jo poso la tele i surt el que surt… Però com que no me’n fio de la sort he arribat a la conclusió que es deuen estar fent bé les coses en el tema musical al 33.

En contraposició al fet penós que no hi hagi cap músic al consell de les arts (ja en vaig parlar… torno a insistir) al 33 algú en sap de música. Ara mateix acabo de veure un reportatge sobre les versions, els plagis i les còpies a la música pop. S’engloba dins d’un nou espai que es diu “Cànon” i segons sembla aniran analitzant en forma de reportatge autoproduit “els models culturals de les nostres societats de manera endreçada, dedicant cada dia de la setmana a una àrea del coneixement.” Estava molt ben plantejat, amb coneixement musical i fet amb ganes. M’ha agradat veure que un dels redactors del capítol és en Dimas, tot un personatge de la cultura barcelonina i un col·lega molt simpàtic. En sap de música, en saben i s’ha notat. Ha quedat molt bé. Felicitats. link:  CANON

Un altre espai ja històric, però que últimament m’alegra moltes nits és l’sputnik. Fa uns dies m’ho vaig passar de conya amb el documental “the police al descobert”. És un reportatge fet a partir de les gravacions que va fer en súper-8 l’Stewart Copeland, el bateria de The Police, de fet el reportatge l’ha fet ell, i és un reportatge divertit, emocionant i interessant, per veure des de dins els inicis del grup.

Al cap d’una setmana també van emetre un reportatge creat per l’equip de sputnik que em va encantar: “Les illes escollides. Un viatge cap a la llibertat”. Tracta de la relació entre les illes balears i els músics dels anys 60 i 70, amb els hipies, en Pau Riba, etc. em va agradar que parlessin també d’en Pep Laguarda (oncle d’en Jose Domingo, que també n’he parlat aquí) i en Remigi Palmero amb qui compartiré cartell properament. Músics que van crear treballs molt interessant en aquella època però que no es coneixen gaire… Bé, que em va agradar molt i s’ha d’agrair aquestes ganes de fer coses diferents i interessants sense caspa. link:  SPUTNIK.

I ara comença aquest programa diari al 33: “Ànima”, que entenc, i intueixo que és l’hereu del Silenci i el Loops… Bé, tinc interès i ganes que surti bé i que em faci passar l’estona. Suposo que estarà bé, si l’equip cultural del 33 segueix en forma… Almenys aquest té un horari més decent que la majoria de programes culturals… link: ÀNIMA.

Sóc un cultureta…

Pd. Els animo a vendre aquests reportatges autoproduits. Estan molt bé i així anem fent calaix…

Aquests dies, pensant en això de la campanya atea de l’autobús,  http://www.busateo.org/ , he recordat que a vegades havia reflexionat sobre la necessitat d’una nova explicació del món. Evidentment jo no en se res de filosofia i teologia, però ja vaig avisar un dia que aquí parlaria del que em donés la gana… Per tant…

A mi, la veritat és que cap religió actual em convenç, ni les religions orientals que potser van més d’acord amb la realitat, tenen un discurs que realment integri el que avui sabem del món. La ciència no té tampoc un discurs tancat. La ciència és una avantguarda, però res més.

Tornant a l’autobús, es veu que aquesta campanya la van començar a Anglaterra la British Humanist Association: http://www.humanism.org.uk/home , que formen part, o estan agermanats amb New Humanism dels Estats Units: www.humanism.org , ambues busquen un nou discurs social, volen connectar amb tanta i tanta gent que no es considera creient, que més aviat dubta i no creu en miracles ni en reencarnacions. Van idear la campanya com a reacció a una campanya anterior d’algun orde religiós, que feia ben visible els seus dogmes. Em sembla una resposta lògica i una proposta magnífica. A veure si comencem a idear un discurs per aquesta societat intercultural, intergeneracional, intertot, que tenim. No podem continuar amb miracles, reencarnacions, o per contra amb simples teories mecanicistes del món…! Tampoc podem continuar dubtant sobre com afrontar els nous poders que té l’humà, si no afrontem alguns punts importants farem moltes més bestieses de les que ja hem fet.

Bé, si algú té una idea de com podria ser aquest humanisme, que la transcrigui, potser des d’aquí començarà la bona nova…

—————————————————————————————————————

I connectant amb això, vull felicitar el programa l’Ofici de Viure i els seus creadors perquè se’ls ha concedit el premi “Ciutat de Barcelona”. Al seu moment ja en vaig parlar ( http://sanjosex.com/bloc/?p=8 ). Reitero la meva admiració, és un d’aquests llocs on es treballa per aprendre a viure i de retruc oferir noves receptes per aquesta societat on vivim. Justament el programa d’ahir 12 de febrer del 2009 parlava dels Valors i crec que pot complementar molt bé aquesta humil pàgina de bloc. En aquest link podreu escoltar els diferents programes:
http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038

L’altre dia, veient la investidura de l’Obama, em vaig sorprendre. En un moment de la cerimònia va tocar una formació clàssica, eren 3 o 4 músics. Van tocar una peça composta per el compositor John Williams que ha compost la música de pel•lícules tant conegudes com “Star Wars”, “Superman”, “E.T.”, “Indiana Jones”, “Jurasic Park”, etc. Era una peça feta expressament per l’acte, el quasi quasi nou president havia demanat que aquest compositor hi participés i així va ser.

El que em va sorprendre va ser que presentessin els músics. Enmig d’un acte amb gent tant i tant important, van dir el nom dels músics que tocaven. O sigui, en un moment d’una cerimònia que veia mig món, una dona es va aturar a dir el nom de 4 persones que estaven a punt de interpretar una peça musical per amenitzar l’acte. Potser pensareu que és normal, que no cal sorprendre’s… Doncs a mi em va sorprendre. Agradablement…

Suposo que estic acostumat a una altra manera de tractar el músic…

———————————————————————————————————-

Trobo molt fort que al Consell de les Arts no hi hagi cap músic. Tampoc és que em tregui la són el dit consell, ja estem acostumats a espavilar-nos sols, però crec que això explica moltes coses.

Una: que els músics no se saben reivindicar.

I una altra: que la nostra cultura no valora el músic.

El músic no té discurs.

Músics i verra, tots a terra.

Músic pagat no fa bon so.

Postres de músic.

A mi no em mireu, jo sóc músic.

———————————————————————————————————-

Tradicionalment ens ha agradat més el ball, la dansa, la festa amb música, la música dins la cerimònia. Ha estat un ingredient pels moments de celebració. També molt lligada a la cultura del camp. Els concerts són una cosa moderna.

Acabo de llegir un llibre que es diu “Danses i costums del Baix Empordà”, escrit per la Eulàlia Hortal i en Josep Bargalló (que no és l’exconseller…). M’ha agradat molt! Parla de balls tradicionals, el 90% perduts. L’ha editat CCG edicions.

El contrapàs curt, el contrapàs llarg, el contrapàs Cerdà, el ball rodó, la sardana curta, la sardana llarga, el ballet de Sant Baldiri i dels Sants que vulguis, el pallarí pica foc, el ball majoral, la farandola, el ball d’en Serrallonga, les passades i els cercaviles, la toca-la córrer, la moixiganga, la ballarusca, el ball pla, el ball de cavallets, el ball de cèrcols, el minuet, les patums, les danses de la mort, la contradansa, la xamarita, etc. etc. etc. I això només al Baix Empordà…! I a cada poble una variant diferent…! és una passada.

Ara recordo una conversa amb un noi de Vila-real al País Valencià, afirmava que la sardana va ser un invent del segle XIX imposat pels poders polítics com a construcció del catalanisme. M’ho deia una mica així, a la valenciana. Com dient que les tradicions anteriors a la renaixença eren iguals iguals que al País Valencia i per extensió a la resta d’Espanya i simplement es va voler dissimular aquesta espanyolitat. Jo vaig callar, dubtava, però vaig callar, com solem fer. No és que vulgui remarcar les diferències, però s’han de dir les coses tal com són. Jo no se a les terres de l’Ebre, però al nord, em sembla que la jota no s’ha cantat ni ballat mai… almenys això he confirmat llegint aquest llibre. A altres llocs no ho se, però a l’Empordà, segur que no. Aquí dalt les dances i la música estaven relacionades tant amb el sud que amb el nord… Moltes de les dances que he nombrat es veu que són molt semblants a les de la Provença… Evidentment hi ha sis per vuits, una constant i una de les característiques de la música espanyola, aquests fantàstics ritmes sincopats, on juga el 2 i el 3.

Bé, jo no volia parlar d’això. El que volia dir és que és increïble que s’hagi perdut tant! Ara mateix, què en queda de tot allò? Fins i tot, què en queda d’aquella actitud tan integradora? Ja se que ara som ciutadans, ja se que no ens relacionem amb el camp, ni amb els nostres veïns, però… alguna cosa podria haver quedat, no? Bé, alguna cosa hi ha… però només el 10% que us deia.

Tornant al llibre i a les danses. La Sardana curta és un ball antic, que a l’Empordà ja es ballava a l’edat mitjana… Fins i tot hi ha una llegenda que diu que un dels reis catalans (no se quin, segles XII-XIII) va veure ballar la sardana (curta) i li va agradar tant que la va voler portar a la cort de Barcelona, però no sabia quin estil triar, si el de al Bisbal de l’Empordà o el de Cassà de la Selva, va encomanar als dos pobles que decidissin ells, des de llavors cada any es trobaven els dos pobles a dalt de les Gavarres, als Metges, per ballar i intentar posar-se d’acord de quin estil és el millor, mai s’hi han posat…

La sardana llarga es pot dir que la va inventar en Pep Ventura, un compositor empordanès. Sí, té una data d’inici, però dins dins d’un estil existent , dins d’una cultura de balls extensíssima, i molt integrada al poble… sincerament, no crec que ningú imposés res. Aquí ens agradava ballar, i la sardana llarga es va imposar sola, va quallar. I des de Barcelona va quallar a la resta del país.

Però bé, ara ja no ballem, ni sardana, ni contrapàs, ni res… ara el reggetón.

Això em fa pensar en les tribus africanes… En aquell moment érem molt més semblants a elles, no trobeu? En canvi ara semblem més orientals…

———————————————————————————————————-

Disculpes per aquesta pàgina del bloc tan extranya i a la babalà…

Entrem al 2009 i Sanjosex retorna a les escapades nocturnes per visitar qualsevol racó del mon on es vulgui escoltar la seva música.

El menú del nou any comença amb una actuació a Mollet del Vallès, en formació de quartet, seguidament  prosseguim amb la gira sobretaula 2009 amb en Pantanito, el rei de la rumba canalla. En aquest inici d’any també hi ha una notícia especial, el dia 18 d’abril tocarem a La Bisbal d’Empordà! En formació complerta, al teatre Mundial. Després de 2 anys ens fa molta il·lusió tornar a tocar a la Bisbal, i de segur que hi haurà cançons noves i potser es començarà a intuir què pot ser el tercer disc… on verá.

Tota la informació de les actuacions la trobareu a l’agenda de la web, esperem coïncidir amb vosaltres, ens fem unes abraçades i nem a fer un vermut tots plegats.

Bon any a tots!

SX

Hi ha discos que et marquen. Són discos que et descobreixen un món sonor, una cultura musical, una manera d’expressar-se, etc. Són discos que per la seva qualitat, pel moment en què et troben i pel que et descobreixen es converteixen en discos de capçalera. Em va passar amb el primer disc dels Dire Straits quan tenia 13 o14 anys, em va passar als 15 amb el disc “Live in America” d’en Paco de Lucia, em va passar als 22 amb el disc “Homeless” de l’Airto Moreira o amb el “Remember” de Shakty, i des de fa més d’un any m’ha tornat a passar amb el disc “Sabane” de l’Ali Farka Touré. He de donar les gràcies a en Miquel Sospedra, perquè va ser ell qui me’l va regalar. Gràcies Miquel, és un disc formidable!

Sona molt bé! Té un so modern, sense perdre ni un bri d’autenticitat africana. Sí que hi ha instruments occidentals, però hi estan col•locats amb un respecte… amb un saber fer… no molesten gens, al contrari! Aquest disc m’ha obert la música africana i de Mali de bat a bat. A partir d’ara crec que sabré esborrar aquelles coses que molesten tant de les males produccions de la música africana. Perquè la gent que escolta música d’altres cultures (allò que se’n diu música ètnica i altres noms estranys) sap que sovint tenen unes produccions pèssimes. Ja sigui pels propis músics que perden el nord al gravar en estudi, ja sigui perquè els productors no tenen cap respecte per la música que gravaran o pensen que han de vestir/bastir d’occidentalitat el disc perquè es pugui vendre… no ho se, però costa de trobar versions modernes i actuals de la música no occidental sense perdre l’autenticitat. Sense anar més lluny, fins fa pocs anys passava amb el flamenc, hi apareixien uns violins i uns reverbs horribles! També passa amb la música del magreb, i per ara encara no he trobat el disc per entrar definitivament dins d’aquesta música del nord d’Àfrica… (Si algú em pot fer una recomanació estaré molt agraït…)

Tornem al “Sabane”. Per posar un exemple conegut, el plantejament d’aquest disc fa pensar en el disc “Buena Vista Social Club”, han buscat la música d’un lloc, han sabut com gravar-la, hi han afegit el pebre i la sal justa que hi falta i han trobat un so respectuós, clar, sincer i modern. I la veritat és que tot lliga, la discogràfica és la mateixa en ambdós casos!: World Circuit Records.

http://www.worldcircuit.co.uk

Una discogràfica que ho fa molt i molt bé. És també la discogràfica de Rádio Tarifa, un altre d’aquests grups que amb el disc “Temporal” més m’ha marcat. Per tant no és casualitat que en Faín S. Dueñas sigui un dels col•laboradors d’aquest “Sabane”. Per mi ja és una discogràfica de referència a l’hora de comprar discos d’arreu.

El que més sobta al escoltar la música d’Ali Farka és la proximitat que té amb el blues. Relació que s’explica al documental d’en Martin Scorsese “The Blues Feel Like Going Home”. Realment és sorprenent, i pel que es dóna a entendre en aquest reportatge molts dels africans d’Amèrica potser van venir de la zona de Mali, tant per la semblança física com per la cultura… Fins i tot el banjo té un dels seus orígens en el gnoni, instrument també amb “caixa” de pell. El primer cop que escoltes el disc “Sabane”, si no coneixes la música de Mali, et fa una sensació realment curiosa, sents blues, però no ho és, perquè és africà, i una mica àrab… Però bé, no ho puc explicar en paraules, ho haureu d’escoltar… Vull puntualitzar que segurament, tant l’Ali Farka Touré com els productors han volgut accentuar aquest parentesc amb el blues, és evident que això ajuda a escoltar-lo a molta gent, inclòs jo… La inclusió d’un saxo i una harmònica molt bluesera al disc donen fe del que dic. Però escolteu, escolteu… al seu myspace hi tenen la cançó Erdi, que és del disc Sabane:

http://www.myspace.com/alifarkatoureofficial

Al youtube hi ha un tros del documental “The Blues Feel Like Going Home”, on hi surt l’Ali parlant i tocant un blues:

http://www.youtube.com/watch?v=GvIva5VGs5Y

El productor del disc és en Nick Gold,  i he trobat una entrevista on parla de l’Ali Farka Touré:

http://www.afropop.org/multi/interview/ID/100/Nick+Gold+on+Ali+Farka+Toure

El disc va ser gravat a Bamako per Yves Wernert i Jerry Boys. La mescla va ser a càrreg de Jerry Boys, que també té una web:
http://www.jerryboys.com

Se’ls ha de felicitar a tots, molt sincerament.
Crec que és un disc important.