La autèntica escena bisbalenca
June 10th, 2008Aquests dies estem assajant per una actuació que farem aquest divendres 13 de juny al bar “El Tràmit” de
Aquests dies estem assajant per una actuació que farem aquest divendres 13 de juny al bar “El Tràmit” de
Fa uns dies vaig anar a tocar a un poble de cuyo nombre no quiero acordarme… amb un company cuyo nombre no quiero decir (per no donar pistes…), on vaig tenir una de les experiències “musicals” més intenses i clarificadores dels últims temps. Són d’aquells dies on tot s’uneix per fer-te veure la penositat humana.
Vam anar a fer una cerveseta.
Al tornar ens va comentar que de seguida que sortís la gent del cine havíem de començar a tocar, de seguida! Ja tenien unes plates de napolitanetes farcides per quan les senyores sortissin. Al moment esperat, aquella noia quasi em pica exigint que comencéssim…! Davant la evidència que nosaltres no teníem cap pressa i que primer la gent havia de callar una mica més vaig veure que no sabia realment ni què tocàvem… Era funcionària, i em sap greu, perquè he tingut companys a l’administració que són treballadors i fan la seva feina bé, però en aquest cas, no. Bé, doncs vaig començar a tocar mentre les senyores quasi es barallaven per aconseguir la seva plata de berenar, enmig d’un xivarri enorme. Crec que alguna d’elles ni s’havia adonat de la nostra presència… Mentre estava tocant la primera cançó quasi que se’m tiren a sobre mentre volien passar entre el micro i la primer taula, unes dones respectables es van posar a xerrar just al meu davant, i jo cantant… I això va durar força estona, enmig dels meus comentaris sarcàstics que van treure alguna rialleta de la gent més normal del vestíbul
Aquell dia teníem el sopar inclòs: era un entrepà que vam haver de menjar a un banc del carrer perquè s’havia de tancar el centre cultural, ja! La hora de plegar la tenien molt clara…!
Conclusions:
Aquest és el nom del nou disc de Le Petit Ramon, per mi un disc imprescindible. M’ha arribat i no m’ho esperava… el factor sorpresa m’ha fet caure a la xarxa de mala llet, sarcasme i cansament que respira el disc. Un disc que tot i això atrau, perquè té força i és incorrecte, malparlat i malenlletat. Crec que és un disc quasi conceptual, altament recomanable per qualsevol Barceloní. Perquè pogueu desfogar-vos cantant les frases clares i absurdes que deixa anar com qui tira una escopinyada a la cara dels culpables… qui siguin.
Molts diran que això de Bankrobber és una secta i ja està fent autobombo i etc etc etc… Però fem una cosa, us el escolteu i després em dieu què…
“De jove només tenia futur i ara només tinc paraules. Vaig pensar que podria estimar-te. Addicte a la desolació de les barres mullades. Vaig pensar que podria estimar-te. Per fora dec semblar un imbècil i per dintre ho sóc. Vaig pensar que podria estimar-te. Em mullo la panxa i després em mullo els peus: Ja he obert els dos ulls.”
Res, que està molt bé i el recomano.
No hi ha massa res a dir… estem treballant les veus. Dues veus és poc, tres és massa!!! Jo segueixo fent feina amb temes nous, ens trobem cada dilluns per assajar i tothom té les seves coses, els seus projectes… no hi ha massa res a dir.
Una cosa important, m’he comprat un amplificador de guitarra clàssica, sona mooolt bé… això obre noves possibilitats. Els petits canvis són poderosos.
A l’últim assaig en Sisu va fer un petit speech sobre la composició, Bach, i els jocs entre instruments… No recordo les paraules que va fer servir però… Curiosament, últimament començo a composar pensant molt més en els instruments… ja era hora!
Ei! Aixís, en plan una mica egocèntric i alimentant el gran fenomen fan que m’assetja constantment, aquí adjunto uns links amb uns vídeos… Un videoclip pirata, un de casolà, una entrevista amb en Jaumet, una sol, una cançó a la ràdio i un concert a TV3…
Un videoclip de Temps o Rellotge. Dos pirats que no tenen feina:
http://www.youtube.com/watch?v=Yic3WfdARzM
http://gerardvilanova.blogspot.com/2008/02/temps-i-rellotge.html
Entrevista amb Mazoni a Reus: (Quan et diuen coses maques, agrada…)
http://mx.youtube.com/watch?v=9uiLxw1yCLg
http://www.tvcatalunya.com/videos/283209
http://www.youtube.com/watch?v=7ujCdGRXJ6k
Una altra entrevista guapa, també n’hi ha una de mazoni:
Hem de parar de créixer urbanísticament, ens hem d’obligar a respectar certes zones, i grans zones! no petits racons de males herbes i quatre arbres mal comptats. Em sap greu dir-ho, però en aquest país no en tenim ni idea d’urbanisme, ni idea! Perquè no respectem el camp? i els boscos? Per què davant de dues opcions de fer una variant s’opta per la més llarga i cara? Per donar més feina? Si volen feina, jo en tinc… Que comencin a reformar el que tenim i deixar de créixer desordenadament! Tothom vol sempre construir un metre més del que permet
Prou! Prou! Prou!
D’això n’hauré de fer una cançó…
Pd. I tot això de qui és culpa?
Ja no cal que fem vídeoclip de “dia a dia a dia”…
http://lletresuri.blogspot.com/2008/02/vdeo-de-3r-r1-dia-dia-de-sanjosex.html
Quan jo feia català les classes no eren tant divertides…!
Hi ha coses que són impagables!Des d’aquí us en dono les gràcies. No us conec, però mmmooooltes gràcies!
D’aquesta manera tant contundent vaig presentar la segona cançó de la nit a l’edifici Blanquerna de la Generalitat a Madrid, el passat dia 15 de febrer. Va ser una actuació de petit format, jo sol, davant d’un públic heterogeni on aproximadament la meitat de la gent no entenia el que deia. Vaig fer la presentació de les cançons en castellà i just començar em va sortir aquesta catalanada tan inoportuna… tot i això vaig saber dissimular i al final del concert vam riure una estoneta comentant la frase amb els organitzadors de l’acte…
L’actuació en sí no va ser res d’extraordinari, no la recordaré com una gran actuació ni com un desastre, em sembla que la gent que va venir s’ho va passar bé i al final tothom estava content, que és el que importa. El més interessant per a mi va ser conèixer l’Albert Vizcaíno, organitzador d’aquest cicle a Madrid i els seus col•legues, en Pablo i en Coca. Gent oberta amb qui vam parlar de tot sense embuts i amb bon rotllo. L’Albert és un músic Mallorquí que ja fa anys que és a Madrid. Fa uns 2 anys va treure el seu últim disc. En Coca també és músic, en Pablo no, en Pablo és col•lega. Un cop acabada l’actuació em van convidar al bolo que feia un dels grups de l’Albert Vizcaíno a Guadarrama, a la Sierra Madrileña, a un local fantàstic amb bon ambient. Al final de l’actuació l’Albert va presentar al públic el seu amic en Coca i el seu amic en Carles, el guanyador del millor disc de cançó d’autor en català de l’any… La gent ens va obassionar. Va ser un moment històric per mi… Qui m’hauria dit aquell mateix matí sortint de la Bisbal que acabaria la nit a Guadarrama tocant el Moondance d’en Van Morrison i el Meet me in the Morning d’en Bob Dylan…!? Va ser divertit, em vaig sentir com a casa. Com diu aquella frase: “Les persones s’han de conèixer”, i és ben veritat.
Això que el primer cop de tocar a Madrid sigui a un edifici de la Generalitat… segurament ja està bé, però també fa ràbia… Vull dir que no té mèrit… No implica cap diàleg cultural… almenys a nivell formal. A nivell personal sí que hi va haver diàleg com he intentat explicar.
No tinc cap història de taxistes per explicar.
Amb el grup, a part del tema experimental, hem començat a mirar algun tema nou d’una sèrie que probablement anirà dirigida a un EP. Em sembla que serà un EP perquè no crec que calgui allargar-ho més de 4 o 5 cançons, és un camí sense continuïtat. Ronda una certa idea de tradició, recerca de la pròpia identitat musical, enyorança d’un temps que potser va existir, davant d’un present que no es correspon amb el que un sent. Toma esa! o entoma-la! (pels més normalitzats). Com que són plans de futur, és molt probable que tot canviï o que res s’acabi fent…
Sanjosex, el grup, es troba en època de canvis. Ho resumiria dient que: anem a les palpentes descobrint maneres diferents de tocar el mateix repertori per tal de tenir noves eines per tocar noves cançons… Ens uneix un cordill que es diu tradició i al nostre voltant hi ha l’infinit. Estirem el cordill però no volem que es trenqui, almenys jo…