Diumenge vam anar a Barcelona al concert d’en Paco de Lucia, moment esperat, amb ganes de veure què ens oferia el mestre.
Un cop paït, i confessant que me n’havia oblidat del concert fins que avui he llegit la crítica a la Vanguardia (que no trobo a la web…), em disposo a fer la meva de crítica, sabent-me ningú davant d’aquest home únic. De fet, quan hi penso em sembla una mica pedant opinar (dir què està bé i què malament) sobre una música que no es pot entendre sense ell, sobre una música en què ell reparteix cartes i juga… no se si m’explico… Però bé, suposo que la distància, el mirar-s’ho des de fora em dóna una perspectiva que permet opinar…
Em sembla que en Paco hauria de fer un pas endavant. Deixar certes coses del passat. A l’últim disc (Cositas Buenas) va fer un pas de gegant, va oferir una nova perspectiva (una altra!) sobre la guitarra flamenca i el flamenc, més pausada, més subtil, tant rítmicament com harmònicament, i això, tot i que ell ho vol mostrar, no llueix prou en directe perquè queda amagat enmig d’una banda que vol oferir un gran espectacle.
Quan el vaig anar a veure a Cap Roig, després de publicar Cositas Buenas, vaig flipar. Era el primer cop que el veia, hi havia un grup nou (el mateix que ara), amb gent jove, molta força, la introducció de l’harmònica, un so més modern, etc. em va encantar. Tenien força, estaven animats, o almenys així ho vaig captar… Potser és perquè era el meu primer cop, no ho se, però vaig sortir impressionat. Diumenge en canvi, tot i sortir content, sabent que som afortunats de poder-lo gaudir, vaig veure clarament que havia de fer un pas endavant.
Aquests treballs harmònics i rítmics que ell està oferint queden amagats enmig d’una banda que segueix massa la força d’altres temps i que estira massa d’una estètica jazzística que a vegades no és flamenca. Al tanto! que són boníssims! Però m’hauria agradat més un concert que aprofundís en el que està tocant ell ara… Tot i això, entenc que pel públic és molt espectacular una banda entera tocant, un bailaor, una força, etc.
També em va semblar que el volum del concert era una mica baix, que hi ha havia una certa fredor i la sensació de tirar de veta, amb poca improvisació real, cosa gens flamenca…!
Per mi el millor moment de la nit va ser en una buleria, en què es para el ritme i el Paco comença un arpegi que sona a 4×4, però de seguida el Piraña torna a marcar la buleria, això va crear una efecte imnòtic absolutament genial, evocador, oníric. Només per aquell detall ja valia el concert. També va animar molt la nit el bailaor, explosiu, modern i flamenc, digne de la seva família. El Piraña és una bèstia. L’altre guitarrista (em sembla que era el Niño Josele), tot i el difícil paper va fer un solo que va agradar perquè era més arabitzant, més clàssic. Els cantaors (Duquende i David de Jacoba) van estar fantàstics, van donar també molta força i flamenc a l’actuació. En Javier Serrano i l’Alaín Pérez, els quals admiro moltíssim, crec que van estirar massa de l’estètica jazzística mesclada amb l’harmonia flamenca (pel meu gust).
Resumint, em va agradar molt, en Paco és un geni dels nostres temps, però crec que hauria de buscar una nova perspectiva, sinó de tot el concert, almenys de certes peces, on aquesta manera de tocar que està oferint es transporti a tot el grup.
He dit.