Ei, ja faré un resum de tot el que ha passat les últimes setmanes (videoclip, concert Bisbal, festa major, etc.), però ara simplement vull informar que aquest dissabte 21 toquem al Claustre de l’Oratori de Sant Felip Neri de la Vila de Gràcia de Barcelona.

Quin nom! Només sentir-lo vaig pensar, i això què és? Bé, doncs al veure les fotos me’n vaig adonar que hi passava quasi cada dia pel cantó en la meva època d’estudiant a Barna…! Ara ja se quin nom te aquella església ficada allà mig que em feia mirar amunt cada matí.

He trobat una petit bloc catòlic en anglès que és on s’explica millor… i on hi ha més fotos. I així veieu l’espai.

http://catholicbarcelona.blogspot.com/2010/05/loratori-de-gracia.html

Fins dissabte doncs! Per cert, demà divendres també hi actua Mazoni, i jo hi seré.

No som supersticiosos… D’aquí a una setmana farem un concert que hem preparat amb moltes ganes. Serà la presentació del nou disc a la Bisbal d’Empordà, el dia 13, vigília de festa major. Després de 3 discos, de dues presentacions al teatre Mundial i de molts anys de jams, festes, grups i hores perdudes. Hem pensat que pel tercer disc de Sanjosex ho havíem de fer diferent, més gros, més maco, amb més il•lusió, una mena de catarsi.

Tampoc us imagineu que farem el “pino-puente” a l’escenari, això no! Tocarem les cançons com hem anat fent des del gener, amb el nostre caràcter, amb en Pep, en Miquel, en Richie i en Xarim. No som el circ du soleil, però hi haurà coses diferents… Hi haurà algun convidat, hi haurà la presentació del videoclip “Corriol” que vam gravar ara fa 3 setmanes a la Bisbal i rodalies amb actors amateurs bisbalencs, hi haurà algun moment delirant, etc. Tot moooolt bisbalenc. Perquè no? Hem de ser locals per ser internacionals! No em fa por la pastarada empordanenca, i el divendres, a la Plaça del Castell de la Bisbal d’Empordà, a les 22h, la farem!

Us animo a tots els que estigueu per l’Empordà passant les vacances, als que hi viviu (Torroellencs inclosos), als que teniu ganes de passar un bon cap de setmana, als que voleu la millor festa major, a tots, us animo a venir! Nosaltres ho donarem tot, a partir d’aquí, que sigui el que vulgui.

Ah! I esperem que no plogui…

Fantàstic bolo ahir (re, fa 10 hores) al Museu d’Història de Catalunya. La iniciativa és un regal, tocar amb la vista del port de Barcelona, Montjuïc allà al final i la pluja que no va caure, una delícia. Com el públic, entusiasta i càlid, barceloní i amb ganes de moure’s. Moltes gràcies! Cada cop tenim més ganes de fer ballar la gent, la feina més digna d’un músic, sobretot a occident, fer ballar la gent és la millor obra que pots fer. Ahir hi havia cadires, però en certs moments es notava el fimbreig de les cames i les ganes d’aixecar-se.

Gràcies a Batall, al Museu, i recordeu, la setmana que ve, Quico Pi de la Serra!

Avui fa exactament 26 dies que no escrivia… I veig que aneu entrant per veure si aquest paio diu alguna coseta… I, yo vivo para mis fans!

He fet bastantes coses per explicar… El 9 vaig tocar a Ripoll, el 10 a la Cellera i l’11 a Campllong. La setmana següent vaig estar tota la setmana programant i buscant gent pel videoclip que vam gravar el cap de setmana del 17 i 18, i tot recuperant-me vaig tocar el dimecres 21 a la Torratxa de Vic.

Estic fent bastants concerts solet, en tenia ganes, s’hi aprèn molt i així provo coses. Per exemple el 9 a la Taverneta de Ripoll i el 10 a la Presó de la Cellera. Dos actuacions molt semblants, amb un públic agraït. M’ho vaig passar bé i la gent em sembla que també. Tinc moltes ganes de fer versions, no paro de buscar-ne : “Mutanyes del Canigó”, “Arauco tiene una pena”, “Mediterraneo”, “California Girls” i alguna més de Magnetic Fields, etc. És una manera d’aprendre i de renovar-se per dins i per fora.

L’altre concert que vaig fer sol, a Vic, també va anar prou bé, la gent estava contenta, però no vaig trobar el ritme ni el repertori que fes frisar… Això va com va. Hi ha dies que no trobes els tempos, que et falla la veu i que per més que ho intentis (vaig tocar 1 hora i mitja sol…) no arriba el clímax… També vaig tenir la sensació que algunes cançons ja han perdut el sentit per mi. Però bé, això de tocar sol té aquestes coses tan psicològiques.

A Campllong vam tocar pel festival Emergent. Un fantàstic festival que abasta totes les disciplines d’escenari, molt entretingut i amb qualitat, es fa a diferents pobles de la comarca del Gironès i un dels organitzadors és en Pau Marquès, ex-guitarrista dels Umpah-pah, llegenda viva de la música catalana. Està molt ben organitzat i ja és el 3er any que hi toquem. Aquest any en trio, amb en Pep i en Miquel. No va ser el nostre millor concert tampoc…! Problemes tècnics que van provocar nervis, etc. Tot i això n’anem aprenent i el públic va estar fantàstic amb nosaltres, quina sort que tenim!

El plat fort d’aquests dies va ser el videoclip de “Corriol” que vam gravar per la Bisbal i rodalies (som tossuts). Només us dic que hi van participar directa o indirectament quasi 100 persones, i en total érem 50 actors (tots amateurs). No va ser un lipdub… a l’Empordà és impossible fer això… la tramuntana ens trastoca, massa caràcter… Ens ho vam passar molt bé i intentarem presentar-lo al concert del 13 d’agost a la Bisbal… Ja aniré informant, no se si hi serem a temps, però seria molt bonic, una catarsi!

1

El diumenge passat, al 30 minuts feien un documental sobre el nou papa de Roma i la seva nova manera de veure l’església, estava ben fet i era entendor. Em va flipar una frase del papa parlant de la posició de l’església en la societat actual. A mi, la posició de l’església no em preocupa massa, la veritat, però la frase em va agradar, s’hi barreja cultura, societat, art, estratègia i saviesa :

“Les minories creatives determinen el futur”

(”i l’església és una d’aquestes minores”, continuava ell)

2

M’està passant una d’aquelles coses maques que passen als flipats per la música, m’estic enamorant d’un grup, del qual sabia el nom però res més.

The Magnetic Fields

Més endavant en parlaré, però ara ho estic escoltant, molt.

3

Ja fa temps vaig transcriure un poema d’en Gabriel Ferrater, el distret, extret de l’únic llibre que tinc d’ell (però que recull tota la seva obra poètica), Les dones i els dies. Repassant la revista Nativa  vaig llegir una entrevista a un tal Enric Juste que havia fet un documental sobre en Gabriel Ferrater, el venia en DVD i no m’ho vaig pensar dues vegades. Ja me l’he mirat i es confirma l’interès que em va crear aquest home des del primer dia que vaig sentir a parlar d’ell. Ara no m’extendré, tinc ganes d’escriure’n una pàgina complerta, més endavant, el vull tornar a mirar.

Per si no ha quedat prou clar, aquest popArb, per mi ha sigut el millor. El públic, entusiasta i càlid. La organització, fantàstica. El temps, immillorable. El backstage, un regal.

El popArb ens ajuda a tots els artistes a creure que estem fent alguna cosa important, que tenim un públic cada cop més nombrós, i també ens obliga a ser més exigents. Ens coneixem millor entre nosaltres, parlem, aprenem, i d’aquí sempre en pot sortir alguna cosa.

Pel que fa a Sanjosex, ens anem acostant a poc a poc a la conjunció entre cançons, proposta musical i bon espectacle pel públic. Tal com va dir en David Carabén, anem aprenent  un ofici passet a passet. Han passat 5 anys des de la primera actuació al Gorg Nou, al primer popArb. Allà encara no m’havia ni plantejat què era això de l’espectacle, simplement tocàvem unes cançons. No existia aquesta escena, no hi havia un públic sòlid i expectant. Ningú veia a primera vista un negoci en el fet de cantar en català, més aviat es veia una decadència. El popArb ha ajudat molt a canviar aquest panorama, ha permès unir totes les propostes fetes aquí, sigui en l’idioma que sigui, amb criteris estrictament artístics. Les coses han canviat molt i estem molt orgullosos de ser-ne partíceps. 

Gràcies!

Snif…

Fa poc em va enviar un mail en Xuri, ex Teatre de Guerrilla, excel·lentíssim Torroellenc, on m’explicava que estaven acabant una obra de teatre amb en Fel, que es diria No som res, que anava de dos cosins que anant cap a l’enterro de l’avi se’ls mor el cotxe i han d’arribar al cementiri caminant. Sempre en clau d’humor, “som clowns” em va dir, però amb un tema que dóna molt de suc, tan dramàtic com còmic, que explica molt bé el caràcter d’un lloc, d’una gent. Amb molt il·lusió em va fer saber que era un text d’en Francesc Serés, escriptor que ell admira molt, del qual jo he llegit La força de la gravetat, el qual conté una història situada a la Costa Brava que a mi em va fer plorar i que podria tenir molt a veure amb el meu últim disc… Bé, tornem-hi. Doncs resulta que estaven escoltant molt Al marge d’un camí, i que justament hi havia una cançó que portava el mateix nom que l’obra de teatre, i que el tema de la cançó era perfecte, i que quedaria molt bé a l’inici de l’obra mentre s’apaguen els llums… I em va preguntar si em semblaria bé. Quina pregunta.

Ara ja l’han acabada (tot i que em van dir que sempre s’han d’ajustar coses… etc) i la van estrenar a Hostalric ara fa dues setmanes. Hi vam anar. Realment em va agradar molt sentir el tema, mirava la gent mentre s’apagaven els llums, va ser un moment bonic. Jo no hi entenc gaire de teatre, però l’obra em va semblar molt ben travada, tot molt ben relacionat, una escenografia estèticament minimalista però molt efectiva i sorprenent. Durant l’obra em van fer pensar en l’avi d’algun meu amic, en personatges molt d’aquí i situacions conegudes per tots, amb aquell component tràgic que ha de portar tota bona comèdia. Us agradarà.

www.dosics.cat

I ara enllaço aquest No som res amb Arbúcies, i que aquest cap de setmana hi ha el popArb a Arbúcies, i que hi serem tots i que ens ho passarem molt bé! I que toquem dissabte! Visca!

Diumenge vam anar a Barcelona al concert d’en Paco de Lucia, moment esperat, amb ganes de veure què ens oferia el mestre.

Un cop paït, i confessant que me n’havia oblidat del concert fins que avui he llegit la crítica a la Vanguardia (que no trobo a la web…), em disposo a fer la meva de crítica, sabent-me ningú davant d’aquest home únic. De fet, quan hi penso em sembla una mica pedant opinar (dir què està bé i què malament) sobre una música que no es pot entendre sense ell, sobre una música en què ell reparteix cartes i juga… no se si m’explico… Però bé, suposo que la distància, el mirar-s’ho des de fora em dóna una perspectiva que permet opinar…

Em sembla que en Paco hauria de fer un pas endavant. Deixar certes coses del passat. A l’últim disc (Cositas Buenas) va fer un pas de gegant, va oferir una nova perspectiva (una altra!) sobre la guitarra flamenca i el flamenc, més pausada, més subtil, tant rítmicament com harmònicament, i això, tot i que ell ho vol mostrar, no llueix prou en directe perquè queda amagat enmig d’una banda que vol oferir un gran espectacle.

Quan el vaig anar a veure a Cap Roig, després de publicar Cositas Buenas, vaig flipar. Era el primer cop que el veia, hi havia un grup nou (el mateix que ara), amb gent jove, molta força, la introducció de l’harmònica, un so més modern, etc. em va encantar. Tenien força, estaven animats, o almenys així ho vaig captar… Potser és perquè era el meu primer cop, no ho se, però vaig sortir impressionat. Diumenge en canvi, tot i sortir content, sabent que som afortunats de poder-lo gaudir, vaig veure clarament que havia de fer un pas endavant.

Aquests treballs harmònics i rítmics que ell està oferint queden amagats enmig d’una banda que segueix massa la força d’altres temps i que estira massa d’una estètica jazzística que a vegades no és flamenca. Al tanto! que són boníssims! Però m’hauria agradat més un concert que aprofundís en el que està tocant ell ara… Tot i això, entenc que pel públic és molt espectacular una banda entera tocant, un bailaor, una força, etc.

També em va semblar que el volum del concert era una mica baix, que hi ha havia una certa fredor i la sensació de tirar de veta, amb poca improvisació real, cosa gens flamenca…!

Per mi el millor moment de la nit va ser en una buleria, en què es para el ritme i el Paco comença un arpegi que sona a 4×4, però de seguida el Piraña torna a marcar la buleria, això va crear una efecte imnòtic absolutament genial, evocador, oníric. Només per aquell detall ja valia el concert. També va animar molt la nit el bailaor, explosiu, modern i flamenc, digne de la seva família. El Piraña és una bèstia. L’altre guitarrista (em sembla que era el Niño Josele), tot i el difícil paper va fer un solo que va agradar perquè era més arabitzant, més clàssic. Els cantaors (Duquende i David de Jacoba) van estar fantàstics, van donar també molta força i flamenc a l’actuació. En Javier Serrano i l’Alaín Pérez, els quals admiro moltíssim, crec que van estirar massa de l’estètica jazzística mesclada amb l’harmonia flamenca (pel meu gust).

Resumint, em va agradar molt, en Paco és un geni dels nostres temps, però crec que hauria de buscar una nova perspectiva, sinó de tot el concert, almenys de certes peces, on aquesta manera de tocar que està oferint es transporti a tot el grup.

He dit.

Aquest matí, des la feina estant sentia sardanes… un dimecres cap a les 11h no em semblava lògic que hi hagués cap celebració, i he pensat que devia ser la Bisbal Jove o alguna altra cobla assajant per la zona… No n’hi he fet cas.

Però ara fa un moment he sortit per comprar aigües al súper, i he vist que sí, que feien sardanes a sota les voltes de la Bisbal…! M’hi he acostat i m’he posat al cantó de la cobla una estona. Una cobla tocant és una cosa fantàstica.  Estaven tocant “Sota el Mas Ventós” i me n’he adonat que cada músic no tenia pas la partitura del seu instrument, sinó que tenia una petita partitura de la melodia principal, simplement, i amb això ja feien… M’ha sorprès agradablement.

He pensat que no m’estranya que en Roger Mas posi instruments de cobla als seus discos, o directament algun tros de sardana… perquè a nivell musical és molt potent, bonic, interessant, etc. I per mi també és emocionant. He pensat que potser no trigaré gaire a fer el mateix, a la meva manera…

Jo que ho tinc tant a prop…!

També me n’he adonat que només hi havia gent gran ballant… bé, trencava la mitja una dona d’uns 40 i escaig  que cridava l’atenció per la seva forma ampul·losa de ballar. Però tanta gent gran m’ha fet pensar que això de ballar sardanes ja és cosa d’una altra època… Per sort, m’he trobat a la meva àvia, i m’ha aclarit que era la festa de l’Esplai…! Aaaahh! És per això!

En Guillamino ja hi ha treballat amb les sardanes, en Sisu Coromina també (i altres clar…). És molt temptador, també és perillós… Però crec que si t’ho agafes simplement com un grup d’instruments de vent amb un contrabaix amb unes característiques harmòniques i unes composicions que hi funcionen i que han demostrat la seva eficàcia (les sardanes), pot ser collonut.

Bé, això m’ha passat fa una estona, i ara me’n torno a treballar…

Abans d’ahir no l’altre vaig anar a córrer. Fins llavors havia notat la primavera, però just abans d’ahir no l’altre corrent per les Gavarres vaig notar l’estiu. Ja se que això del camp no és guai, que és antic, que no és urbà (evidentment), però abans d’ahir no l’altre vaig anar a córrer i vaig notar l’estiu per primer cop aquest any! I em va encantar! Vaig retrobar-me amb aromes coneguts i sensacions que fa molts anys vaig sentir per primer cop.

Havien segat un camp d’userda i feia aquella olor fantàstica de la urserda segada, vaig passar pel cantó d’un figuera, i tot i no tenir encara figues ja feia olor d’aquest fruit fantàstic. Totes les branques que van caure amb la nevada (que són moltes i moltes) per fi han quedat marrons. Fins fa poc encara tenien verdor, encara els quedava una mica de vida a dins, però la calor finalment les ha emmarronat i ja estan preparades per cremar en qualsevol moment… Ai! Esperem que no. També abans d’ahir no l’altre els mosquits i les mosques se’m posaven a davant de la cara mentre esbufegava, i això és una cosa bastant emprenyadora d’anar a córrer a l’estiu, però benvinguts siguin! Perquè ara ja farem sopars a les terrasses i voltarem de nits i quedarem xops al llit, i totes aquestes coses fantàstiques que passen a l’estiu.

Des d’abans d’ahir no l’altre que volia escriure aquestes línies. Perquè va ser una sensació tan agradable i potent que vaig ser feliç per una estona, vaig recordar quan anàvem al camp de petits corríem entre marges, buscàvem papibous al riu i trobàvem serps pels rierols que ens feien basarda. Ja se que això és molt bucòlic, i ja se que en aquest món super humà que estem muntant això no està de moda ni és guai, però és una sensació que vaig tenir i no me la pot treure ningú.

M’he posat molt emotiu i trascendent… potser és perquè estic escoltant Manel ?

Bon cap de setmana! Demà a Igualada tothom.