No hi ha mirades com les d'abans,
no hi ha grans festes ni trons ni llamps.

No hi ha receptes, no hi ha sopars,
no tinc espelmes pels meus altars, pels meus altars.

No hi ha esperances com les d'abans.
No hi ha futur sense un engany.

Però jo vull creure!
Vull somiar!
Que un futur meravellós arribarà!

No hi ha projectes, no hi ha veritats,
no hi ha sorpreses ni convidats.

Ni les fugides són com abans,
no hi ha més terres als oceans, als oceans.

No hi ha esperances com les d'abans.
No hi ha futur sense un engany.

Però jo vull creure!
Vull somiar!
Que un futur meravellós arribarà!

No hi ha esperances com les d'abans.
No hi ha futur sense un engany.

Però quan et busco!
T’estàs girant!
Quan res no quadra tot plegat és un engany!

Tinc quatre pensaments que em venen constantment i no em deixen pensar.
Són com quatre parets que em tenen enclaustrat dintre del meu cap.
Però no puc fer-hi res no podem pas sortir de la nostra pell.
Tinc quatre pensaments que em venen constantment i em fan sentir malament.
Grans barreres sense importància em tenen atrapat.
La distància entre nosaltres és ínfima i tu ho saps.
Jo pensava que amb la mirada ja n’hi havia prou,
però ara veig que encara ens queda molt i molt...
I m’enfado amb mi mateix i em tenco a casa meu.
On hi tinc pensaments que emprenyen constantment però almenys són amics meus.

Diàlegs interiors, converses al mirall em tenen atrapat.
Són entreteniments que em tenen ocupat però que no són veritat.
Però què vols fer-hi, res! No podem pas fugir de la nostra ment.
Tinc quatre pensament que em venen constantment i em fan sentir malament.
Vull que entenguis aquest missatge tal com l’he pensat.
Vull que et fixis amb les paraules, me les he estudiat.
Rememoro aquella mirada, com el primer cop,
encara és l’hora d’ara que se m’infla el cor.
Sé que s’ha de fer molt menys per arribar on ets tu.
Però tinc quatre parets que em tenen enclaustrat i em fan sentir perdut.

Tinc quatre pensaments que em venen constantment i no em deixen pensar.
Són com quatre parets que em tenen enclaustrat dintre del meu cap.
Però no puc fer-hi res no podem pas sortir de la nostra pell.
Tinc quatre pensaments que em venen constantment i em fan sentir malament.
Grans barreres sense importància em tenen atrapat.
La distància entre nosaltres és ínfima i tu ho saps.
Jo pensava que amb la mirada ja n’hi havia prou,
però ara veig que encara ens queda molt i molt...
Però ho torno a intentar...
i estàs despistada...
i jo quedo tocat...
I m’enfado amb tothom i em tenco a casa meu.
On hi tinc pensaments que emprenyen constantment però almenys són amics meus.

Vaig demanar perdó per sentir-me millor
Si existís una manera de poder tornar enrere
És aquella sensació de que et cau el món a sobre.
És condició humana equivocar-se cada setmana!

Vaig plorar abraçat a tu, així fugien les penes.
La necessitat del plor és que et fa la cara neta.
Si la lluna va de dol i el desconsol t’envolta,
Plora i queixa’t, somriu i canta així la boira s’escampa

Vaig demanar perdó, no ho podia fer pitjor.
Com que no hi ha cap manera de deixar-ho tot com era,
Vaig escriure la cançó per poder recordar el dia.
Ai que si m’hi trobés ara, dos cops més m’ho pensaria...